04 de gener de 2020
04.01.2020

Fer política

04.01.2020 | 01:09

La primera vegada que vaig estar a Siena vaig anar al Palau Comunal i vaig quedar impactat davant el mural sobre l'al·legoria del Bon i el Mal Govern. És un mural del segle XIV (acabada la pesta i en els albors del renaixement), un dels pocs de l'època que no té motius religiosos. Els autors volien representar-hi les conseqüències del bon govern i del mal govern sobre el poble, els que estaven sota un bon govern semblaven alegres i feliços al revés que els que estaven sota un mal govern. Uns anys més tard a la declaració de la independència dels Estats Units del 1788, els redactors expressaven el desig que els seus ciutadans fossin feliços, una cosa que, com deia en Raimon Martínez Fraile, deia molt a favor dels pares de la pàtria americana. No serà aquest «fer feliços els ciutadans» l'objectiu de la política? Però si fos així la cosa no és fàcil perquè què vol dir fer feliços els ciutadans. Potser vol dir que la política hauria de facilitar que tothom tingui possibilitats de ser feliç, crear les condicions materials per poder arribar a ser-ho hagis nascut on hagis nascut, siguis del gènere o raça que siguis, etc. El tema, com veuen, és complicat perquè ara que estem en un món global això no es pot limitar a un lloc concret. Crec que això requereix pau, acords, seguretat, etc. El 1948 es va aprovar la declaració universal de drets de l'home que marcava les condicions/drets que s'havien de satisfer i/o respectar perquè poguéssim dir que la política funciona. Però el món ha canviat molt i molt i s'haurien d'adaptar i treballar per afrontar els canvis intentant que ningú es quedi enrere.

L'Europa occidental de després de les grans guerres va assolir uns acords polítics i va implementar unes condicions acceptables. D'allà va sortir l'estat del benestar i les bases de la UE i han comportant anys en què la gent ha viscut en pau i amb una seguretat (treball, educació, sanitat, habitatge, etc.) raonablement bona. La classe mitjana, un percentatge important dels ciutadans, ha gaudit d'aquesta situació. Hi ha un però, aquesta bonança estava basada en l'explotació d'altres parts del món on les guerres i les condicions de vida eren ben diferents. No puc entrar en les implicacions que la globalització ens ha portat però avui aquesta Europa de l'estat del benestar està molt deteriorada. Ha aconseguit una cosa molt important: que els europeus no ens barallem i ens respectem (allò dels alemanys mirant malament els francesos i al revés ha passat a ser història sobretot per les generacions més joves) però la nova societat de la globalització, la digitalització i la intel·ligència artificial ha produït desconcert en els ciutadans. El nou món que una gran part de la població no entén està mancat d'una regulació adequada, està produint desajustos importants, un capitalisme incontrolat ha portat a un augment de la desigualtat i al deteriorament de l'estat del benestar i que els ciutadans europeus (i de molts altres llocs) se sentin perduts, hagin perdut les seguretats que tenien no fa tants anys. Aquest és un dels motius que està a la base de molts moviments de protesta i del ressorgiment de moviments obertament anti-sistema o populistes d'ultradreta nacionalista. Davant les dificultats d'entendre el que passa, la reacció més simple és l'acceptació d'unes propostes simplistes que no són solució de res. Hi ha molts exemples ben coneguts, aquí mateix tenim Catalunya o el Brexit on una apel·lació emocional ha dinamitat tota capacitat de raonament, les mentides repetides han pesat com una llosa fent impossible la presa de decisions racionals. No cal oblidar, però, que hi ha una diferència essencial entre el Brexit i l'independentisme, mentre el primer s'ha fet des de l'acatament de les regles establertes i trigarà a materialitzar-se perquè segueix les lleis que marquen el camí, aquí s'ha fet tot amb un menyspreu total per les lleis i pels que pensen diferent, un veritable disbarat antidemocràtic. Si alguna cosa detesto del moviment independentista és la seva arrogància i la seva falta d'autocrítica. Encara avui no han sigut capaços de reconèixer cap error, de dir que respectaran les lleis i els que pensem diferent i són tan inconsistents com per defensar el suprem o la justícia europea quan els dona la raó i menysprear-la quan no els hi dona.

Tornant al fil de l'argument penso que estem en uns moments crucials en què s'hauria d'intentar entendre el nou món en què vivim i establir unes regulacions que permetin desenvolupar la nova societat de forma que no deixem ningú enrere. La cosa no té res de fàcil, hi ha molts reptes i no coneixem prou bé aquesta nova societat per poder veure com afrontar els reptes que ens planteja i regular-la de forma que els ciutadans se sentin segurs i tinguin aquests mínims que demanàvem (i hi ha molts detractors que intentaran impedir-ho). Potser encara no ha arribat el moment d'establir una nova declaració dels drets de l'home adaptada als nous temps però l'ONU ha aconseguit aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que es poden considerar com una declaració de drets de l'home provisional, d'ara fins al 2030. En un temps de canvis i d'incerteses potser ha sigut una bona idea fixar uns objectius per un període concret. En ella hi ha, a més a més dels objectius propis dels drets de la declaració del 1948, temes com el canvi climàtic, la desigualtat, el feminisme, les migracions i propostes per afrontar els canvis que comporta la globalització, la digitalització i la intel·ligència artificial. Europa, Espanya i Catalunya farien bé d'adoptar-los com a base programàtica fins al 2030. Si ho sabéssim fer estaríem avançant per fer un món realment millor i potser aconseguiríem que els ciutadans se sentissin menys insegurs i els populismes anessin de reculada.

És el meu desig per al 2020 i amb ell els deixo fins la propera setmana. Que tinguin bon any.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook