Fins fa molt poc, estàvem acostumats a sentir parlar de juntes militars constituïdes com a forma de govern posterior a un cop d'estat, gairebé sempre en latituds llunyanes, predominantment, tot i que no exclusivament, sud-americanes. En són exemples el cop de Ricardo P. Pérez Godoy a Perú (1962), el d'Augusto Pinochet a Xile (1973), o -per posar-ne un d'un continent diferent- el més recent de Muhammadu Buhari Ibrahim Babangida a Nigèria (1983). Que un cop d'estat el faci una junta mateixa (és a dir, que aquesta preexisteixi al cop d'estat) i que no sigui militar, sinó composta per jutges o funcionaris, és quelcom inaudit. I això sembla precisament el que acaba de passar amb la decisió de la Junta Electoral Central d'inhabilitar el president de la Generalitat, Quim Torra.
Deixem de banda la, diguem-ne, curiosa coincidència de dates (la inhabilitació es dicta poques hores abans de la investidura de Pedro Sánchez) així com la inusitada laboriositat de l'ens en qüestió, que es pronuncia sobre tan àrdua matèria un divendres a la tarda. No parlem més sobre el fet que la resolució s'hagi conegut a través d'un tuit de Pablo Casado, cosa que no hauria de sorprendre trobant-nos, com ens trobem, en el Regne de les filtracions. No entrem ara tampoc en judicis d'intencions sobre si la ultradreta ha intentat d'interferir en la citada investidura. Si ens centrem en l'important, el que sense dubte sorprèn més és l'aberració que suposa una decisió d'aquest tipus emanada d'un òrgan governatiu. En efecte, tot i tenir un perfil parcialment atípic, la JEC s'integra a l'administració pública central, i per tant sembla jurídicament monstruós que s'atribueixi la funció parajudicial de cessar tal qual un diputat electe d'un govern autonòmic (o dos, ja que també hi ha Oriol Junqueras). L'Estatut d'Autonomia de Catalunya (una llei orgànica, recordem-ho) preveu que el president només pot ser cessat per inhabilitació si hi ha condemna penal ferma (art. 67.7), i la sentència dictada el passat 19 de desembre pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya encara no ho és. En el mateix sentit d'exigir el caràcter ferm de la condemna, com no pot ser d'altra manera, es pronuncia el Reglament del Parlament de Catalunya (art. 24 lletra e). Difícilment es podrà argumentar que la JEC es basa en una altra llei orgànica, la del règim electoral general de 1985 (art. 6.4), perquè prevaldria aquí el principi de competència, i la de regular aquesta matèria correspon a Catalunya. Que aquesta no hagi desenvolupat el seu règim electoral en una llei pròpia, tot i ser incomprensible, no és determinant, ja que la norma estatutària és cristal·lina pel que fa als requisits del cessament. Per tant, o bé la JEC ignora el dret autonòmic, el principi de primacia de la llei i la separació de poders, o potser és que simplement hem abandonat ja fa temps el terreny del dret, i ens movem en el dels simples fets, molt més pantanós, imprevisible, i de fronteres més difuses.
