Si no hi ha res de nou, avui Pedro Sánchez aconseguirà la investidura. Li ha costat, però al final l'abstenció d'ERC ha estat decisiva. Des de fa mesos estic comentant des d'aquestes mateixes pàgines la importància que els republicans i els socialistes siguin capaços de dialogar i d'obrir una nova etapa a Catalunya.

Malauradament aquesta entesa ha aixecat molta polseguera entre els partits de dretes i poders fàctics importants de Madrid. Juan Luis Cebrián, en un article ahir a El País, titllava el pacte com una irresponsabilitat des d'un punt de vista institucional, històric i democràtic. D'altra banda s'han dit autèntics disbarats des de la tribuna de les corts espanyoles. Ni PP, ni Vox ni Cs han volgut socórrer Sánchez, per la qual cosa el líder socialista no ha tingut més remei que apropar-se a ERC i a altres formacions independentistes com Bildu.

L'acord hauria de servir perquè es superés una etapa complicada en què Catalunya, de la mà d'en Torra, ha dinamitat tota mena de ponts amb l'estat. És evident que els independentistes continuaran les seves reivindicacions i que l'estat mai no accedirà a la secessió d'una part del seu territori. Però la política hauria de servir per superar etapes i per encarar un futur amb polítiques que beneficiïn els ciutadans.

El paper de JxCat ha estat ben penós. Voten els seus diputats al costat del PP i Vox. Continuen pensant allò que es diu sovint: «Com més malament anem, millor». Aquesta estratègia evidentment no porta enlloc. Només satisfà una colla de hooligans de Puigdemont que viuen del procés amb càrrecs públics de primer nivell.

Cal aplaudir el pas que ha fet ERC. És arriscat perquè ben aviat hi haurà eleccions catalanes i no ho tenien fàcil quan les dretes no estalviaran esforços per provocar que el pacte descarrili com més aviat millot.

És evident que Pedro Sánchez jugarà les seves cartes. No és senzill. Lligar aquest trencaclosques demana grans dosis de paciència. Però la coalició de PSOE i Unides Podem ha de marcar pautes des del primer moment i el president no pot perdre la personalitat ni ser contradit per cap dels seus ministres, encara que no siguin del seu partit. El país porta molts mesos en la interinitat i és ja el moment de posar la maquinària en marxa, sense fissures.

No serà una legislatura fàcil. Des del PP pensen que l'acord de les esquerres a la llarga els beneficiarà. Preguen perquè Sánchez es cremi aviat davant les exigències dels seus socis. Pablo Casado es veurà obligat a endurir el seu discurs davant la pressió de Vox, mentre Arrimadas haurà de lluitar perquè la seva formació no desaparegui. Malgrat tot, el PSOE té l'oportunitat d'encetar una nova etapa en què el PNB i ERC ajudin a la governabilitat de l'estat. En aquest sentit els socialistes bascos i catalans poden ser imprescindibles i de ben segur jugaran un paper fonamental

Mentre continua el debat parlamentari, Mariano Rajoy ha publicat el seu llibre. Ha exercit de gallec. No diu absolutament res de nou, llevat d'algun comentari personal sobre algun polític estranger. S'esforça en comentar totes les seves decisions que en el seu moment ja es pogueren llegir a la premsa. Dedica moltes pàgines a la seva primera etapa de governant quan es pogué evitar el rescat i Espanya passava greus dificultats econòmiques amb una prima de risc del tot desorbitada i les tres agències de rating més importants rebaixaven la qualificació gairebé a zero. Acaba el llibre amb un capítol dedicat a justificar l'aplicació de l'article 155 a Catalunya. És una mena de recull de premsa redactat en primera persona. En definitiva 380 pàgines del tot decebedores. Certament, Rajoy no és un home de sorpreses.