La crispació de la investidura a càrrec dels partits derrotats en les eleccions generals és un vehicle habitual per alleujar-se el disgust. L'elevada gradació dels insults proferits el cap de setmana ni tan sols ha de provocar l'arquejament d'una cella. No obstant això, convé localitzar el nucli de la còlera, que en aquesta edició habita a la dreta. En esmicolar el debat, s'aconseguirà la conclusió que els conservadors s'han centrat en la ruptura d'Espanya per les tibantors de les seves regions traïdores. En suma, es tracta de neutralitzar el suport d'Esquerra que decideix la presidència de Sánchez. És un argument seductor, però fals.
El problema no és ERC, és Podem. La commoció no sorgeix del fet que un Govern de Madrid es decideixi amb el suport dels sempre indesitjables catalans o bascos. Entre altres coses, perquè a l'independentisme han recorregut Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy per aprovar la seva reforma laboral. La polèmica madrilenya amb la perifèria subministra titulars tan excitants com un Barça-Madrid, però és un vell assumpte. L' establishment entra en pànic perquè s'enfronta a un enemic nouvingut i deslocalitzat. De fet, el partit de Pablo Iglesias ha frenat el secessionisme a Catalunya i País Basc.
Per primera vegada, ministres aliens al conglomerat PP/PSOE s'asseuran a La Moncloa. L'horror canalitzat pels líders de la dreta procedeix d'aquesta evidència insuportable. Catalunya i el País Basc segueixen sent excel·lents fonts de negoci, perquè també s'han incomplert els presagis sobre el col·lapse econòmic annex a l'auge de l'independentisme. Per tant, el vot del nacionalisme radical que propicia una investidura ni tan sols és notícia, però al tot Madrid li costarà recuperar-se de la visió d'Iglesias com a vicepresident, en lloc de felicitar-se per haver domesticat un partit antisistema.
