Si comptem des del 28 d'abril que se celebraren les eleccions generals, convocades per Pedro Sánchez, a finals de desembre, han transcorregut aproximadament nou mesos, temps que va des de la concepció al part. S'han necessitat nou mesos i al mig unes noves eleccions que han mostrat la puixança d'una extrema dreta paorosa que vol replegar Espanya essencialment en els valors més tradicionals, que foren vigents en el període franquista.

Aquella nova convocatòria d'eleccions el dia 10 de novembre va ser tan innecessària com inútil, excepte per Vox, tanmateix m'alegrà el daltabaix de Cs condemnat a l'infern de la inoperància política, a l'absoluta irrellevància i ara els que resten mendiquen per ingressar al PP i els més extremistes a Vox. El pactes que ha fet Cs amb Vox i el PP li han passat factura electoral. Vaig publicar un article l'endemà del 10-N en què mostrava el meu enuig per l'error de P. Sánchez d'aquella elecció que només beneficià la dreta més conservadora.

Hi havia, doncs, per part del PSOE urgència a formar govern i sota la dura amenaça dels partits dretans i patriòtics, Pablo Iglesias i Oriol Junqueras han facilitat que l'any 2020 s'estreni amb un de nou, any nou, govern nou, malgrat que aquesta nova vida política fa tot l'efecte de ser una vida ja viscuda.

El pacte d'ERC amb el PSOE per permetre la governabilitat de Pedro Sánchez no ha estat rebut massa bé, no sols a Catalunya sinó a altres autonomies, també s'han detectat reticències en el mateix PSOE i total rebuig per part de JxCat, de la CUP i de tots els partits de l'oposició. Hi ha una estesa malfiança amb el líder socialista, fonamentada amb experiències anteriors, en el sentit que es desdiu sovint del que havia dit o ho emboira tot amb ambigüitats. Igual pot afirmar que Espanya és plurinacional, que el PSOE és federalista, com assegurar que Felipe VI és monarca d'un regne republicà. Bé. ERC li ha atorgat confiança perquè suposa que el té amarrat amb promeses d'obligat compliment, una cèlebre taula de negociació. Sembla difícil una bona entesa quan hi ha un oceà de suspicàcia, massa precedents que conviden a l'escepticisme, com bé proclamà Marta Vilalta, la portaveu d'ERC.

Aquí a Catalunya s'estan plantejant dues estratègies polítiques diferenciades amb l'objectiu final de conquerir la presidència de la Generalitat. ERC vol encalmar la situació, aparcar el conflicte, a despit dels tribunals i les sentències judicials de l'Estat espanyol que li posa difícil l'intent, mentre que el PDeCAT, dirigit per Carles Puigdemont, continua instal·lat en l'agitació perquè creu que el PSOE un cop més ha ensarronat ERC. La CUP s'ha limitat a dir desdenyosament en el debat d'investidura que en Pedro Sánchez és un cínic i també tirarà llenya al foc perquè defensa aferrissadament la ruptura amb l'Estat espanyol.

Seran els votants els que premiaran o castigaran una d'aquestes dues opcions polítiques i si bé ERC sempre guanya a les enquestes això sovint no es materialitza en les urnes. ERC s'ha municipalitzat en la Catalunya profunda, antiga, fins i tot ha penetrat en el mercat electoral de les grans ciutats, en la Catalunya moderna, i continua transmetent el missatge que vol eixamplar la base, el mateix que pretén el PSC, que vol recuperar l'espai electoral que va perdre per culpa de Cs i també JxCat farà tot el possible per avançar i reconquerir les poblacions que antany foren seves, quan portava el nom de CiU.

No hem d'oblidar que venim del fracàs per formar govern després del 28A. Es va escenificar la imperícia de Pedro Sánchez que va menysprear de forma ofensiva a Pablo Iglesias d'Unides Podem fins l'extrem de declarar que no podria dormir tranquil si el veia assegut en el govern, un cop bandejat definitivament, s'acostà desesperadament a Cs per mantenir-se en el càrrec. Fins i tot va provocar-se un sopar amb Macron perquè aquest collés als de Cs i el xitxarel·lo de l' Albert Rivera -crec que l'únic llibre que ha tingut mai a les mans no és altre que la guia telefònica- va declarar insensatament: «El que ha de fer Macron és cuidar-se de França, que prou feina té».

Aquesta fanfarronada de l'ensuperbit Albert Rivera, estufat pel seu bon resultat electoral, l'ha pagat molt cara; els bancs i els amos de les grans empreses van adonar-se que aquesta formació i el seu líder estava amortitzat, l'eina que van crear per combatre el secessionisme català ja no els hi era operativa i el tòfol d'en Rivera no entengué que havia de deixar governar el PSOE.

No estem en el temps massa llunyà del que va passar llavors, ni de les declaracions del president del govern en funcions i dels prohoms del PSOE, de Felipe González, Ibarra, Guerra, contra el republicanisme i l'independentisme que promulga ERC i JxCat.

Quin recorregut té aquest nou govern? Quins perills l'esperen? Ho té difícil navegar en un mar tan procel·lós. Tota la premsa que defensa l'economia de mercat, el capitalisme, li estarà en contra i té en el Congrés dels Diputats una oposició molt crescuda, enrabiada i cridanera, nombrosa i ramificada.

L'equip de Pedro Sánchez no ha sabut crear-se un gran diari (F. González tenia El País). Orfe d'un gran periòdic tots li estan en contra. Ha d'introduir el PSOE de nou valors simples de democràcia elemental com la llibertat d'expressió i l'afirmació que totes les idees estan permeses menys les que volen imposar-se per la força. Escoltant el debat he tingut la impressió que la democràcia espanyola ranqueja i que hi ha un excés de violència. (L'article que vostè ha llegit està escrit el dilluns i espero que cap «tamayazo» el contradigui).