El pacte a què han arribat PSOE i ERC no és fruit de la convicció, sinó de la necessitat. Per al primer la necessitat d'arribar a la Presidència del govern i eludir l'abisme d'unes terceres eleccions; per al segon la de sortir del bucle en què ha caigut l'independentisme i el màxim beneficiari és el seu directe competidor, JxCat.
Després de tants mesos la formació d'un nou Govern semblava un carreró sense sortida. Des de la nit electoral el PP va tapiar la possibilitat de contribuir amb la seva abstenció a la investidura presidencial de Pedro Sánchez i ERC, que de seguida va aparèixer com a imprescindible, tenia difícil saltar una barricada que havia ajudat a construir. Davant d'aquest foc creuat la via d'escapament no podia ser una altra que evaporar-se i en això consisteix el pacte; una cosa etèria, insubstancial, amb promeses difuses que seran interpretades pels signants de molt diversa manera per no disgustar les seves respectives parròquies.
Davant els missatges apocalíptics de les tres dretes cal ser prudents i realistes, perquè no hi ha incendi, sinó fum, encara que l'acord faci olor de socarrim. El pacte no és preocupant perquè es reconegui que hi ha un conflicte polític amb Catalunya; és obvi que n'hi ha, tot i que no és només polític; també ho és social i d'ordre públic. Tampoc per la bilateralitat de la relació, que ja va existir en l'època de Pujol i amb el País Basc per a la negociació el concert econòmic.
Del pacte criden l'atenció diverses coses. La primera és la comprovació una vegada més que la política ja no respecta les formes institucionals. Els dos partits signants acorden crear una taula de diàleg entre governs, i és impresentable que s'arroguin la capacitat de decidir el que formalment correspondria a aquests dos òrgans; en aquest cas, amb l'agreujant que el Govern espanyol encara no està constituït i previsiblement serà de coalició amb un partit que no és signant de l'acord. En el cas del Govern de la Generalitat la situació encara és més xocant, perquè el seu president ja ha dit que rebutja el pacte.
La segona observació és que la Constitució no apareix esmentada en el text de l'acord. S'afirma que la taula de diàleg de tots dos governs «actuarà sense més límits que el respecte als instruments i als principis que regeixen l'ordenament jurídic democràtic». El PSOE podrà dir que aquests instruments i principis són, per descomptat, els de l'ordenament constitucional vigent i ERC recorrerà al conegut discurs que per sobre de la Constitució hi ha la democràcia, un dels principis és el d'autodeterminació i un dels seus instruments, el referèndum.
La tercera té a veure amb això últim, perquè es diu que «les mesures en què es materialitzin els acords seran sotmeses en el seu cas a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya, d'acord amb els mecanismes previstos o que es puguin preveure en el marc del sistema juridicopolític». A través d'aquesta perífrasi es fuig de la paraula referèndum, la qual cosa sembla absurd, perquè el problema no és la consulta ciutadana, sinó la constitucionalitat del que se sotmet a consulta i, segons el que s'acordi, la consulta serà a la ciutadania catalana o a la ciutadania espanyola. No obstant això, es deixa entreveure la possibilitat que canviï la regulació de les consultes populars, perquè s'al·ludeix als instruments «previstos o que es puguin preveure» i, un cop més, s'evita la referència al marc constitucional per enquadrar aquests instruments «en el marc del sistema jurídic polític». Potser aquesta omissió no pretengui negar valor a la Constitució (tesi tan inacceptable per al PSOE com grata per a ERC), però sí albirar una enginyeria jurídica que intenti evitar la reforma constitucional i introduir aquests instruments a través d'una reforma de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei Orgànica de les diferents modalitats de referèndum. En aquest últim punt pot haver-hi el gat amagat de l'acord i també el seu fracàs, perquè acabaria un cop més en la judicialització del conflicte davant del TC.
Seria un greu error no plantejar obertament el problema a través d'un debat de reforma de la Constitució. La qüestió no rau ja a trobar una solució, perquè sens dubte no hi ha a hores d'ara majoria suficient per a aquesta reforma. El problema rau a no voler tan sols deliberar en seu parlamentària un assumpte com l'organització territorial de l'Estat que el constituent fa ja més de quaranta anys no es va atrevir a concloure, remetent l'assumpte als estatuts d'autonomia. Tancar-se en banda com fa la dreta només contribueix al fet que l'independentisme guanyi crèdit internacional en una batalla per la legitimitat democràtica que amb gran malaptesa no aconsegueix lliurar Espanya a través de les seves institucions.
