La meva filla Martina es troba a un pas de fer-se dona. Malgrat que encara fa equilibri en aquesta línia que la separa amb la infància, els canvis són tan evidents no deixen de sorprendre'm. Suposo que tots els pares s'entristeixen una mica quan el que hi ha de nen en els seus nens desapareix, o està a punt de desaparèixer, i que la sensació és compartida per una alegria i esperança en el futur. El de la Martina, almenys.
Me n'alegro quan veig que la seva llista de regals per reis comença per una casa Playmobil, i segueix per una Nancy, quan els seus dibuixos els omple de cors entre ella i el seu germà petit. I m'espanto quan descobreixo els canvis en la seva veu, l'evident atac de les hormones, no només corporal, sinó aquest bombardeig al seu estat d'ànim, i em poso vermell al recordar el meu propi passat com a adolescent, catastròfic. Me n'alegro quan encara segueixo sent una mena d'heroi per a ella, aquest que escriu llibres i notes en un diari, i sento pànic quan sé que la purga està per arribar, el meu propi assassinat (freudià) com a pare, on el tòtem que construirà el farà amb els meus propis ossos. Però què hi faré, què hi farem (comparteixo), és llei de vida, és el pas de tot fill per fer-se gran. Assassinar-te almenys simbòlicament. Que t'aparquin en la nul·litat, que la teva categoria sigui la d'un vell mancat d'enteniment d'aquesta nova era, la d'ella.
Em recordo com a adolescent. Un dia, abans de que el que hi hagi de nena en ella s'esvaeixi, li'n mostraré fotos. Aquestes mateixes on em crec una reencarnació de Jim Morrison sobre la terra, tinc els cabells llargs fins a la cintura i vesteixo pantalons acampanats i samarreta psicodèlica. Aquelles on vago per un Brasil en flames. Llavors em creia no només etern, i incombustible, sinó l'amo de tota la raó. Creia que els meus pares eren idiotes perduts per acceptar treballar i tenir una família en els estàndards habituals, quan tenien la carretera per davant, mil vides per viure, mil amors, per adonar-me una mica més tard el de tornada que estaven, el lluny que estava la meva intel·ligència de la seva, a anys llum.
Deixaré de fer-te les trenetes, deixarem de practicar pàdel al carrer, d'anar al cinema junts a veure Mascotas, o el simil de pel·lícula que donin, deixarem de fer tantes coses. Però després de que em matis, de que te'n vagis, com vaig fer jo, tornaràs, perquè necessitem entendre als nostres pares, perquè girem a l'entorn de la seva òrbita. Aquest retorn és el que als pares els dona valor davant l'adolescència dels seus fills.
