Finalment, Espanya té un nou Govern. No és que ningú sàpiga el que durarà, però, com a mínim, hi ha hagut fumata blanca monclovenca abans de Reis. Recordo que una vegada m'estava «barallant» (amistosament) amb un director genial, madrileny per a més senyes, a qui li havia produït (finançat) el seu primer curtmetratge, una història apassionant i molt ben explicada sobre la violència de gènere en l'àmbit laboral. El «curt», però, era massa llarg. I així li ho feia saber al seu creador una i altra vegada. He de reconèixer que el noi s'esforçava de debò per escurçar el film allà on pogués. Sense gaire èxit, perquè la pel·lícula va acabar durant 17 minuts, just dos més dels que admeten la gran majoria de festivals internacionals, que així no el van poder avaluar. Recordo que em vaig trobar la «versió final» un matí al meu despatx amb una nota que el director m'havia escrit després d'una altra nit treballant sense dormir: « dura lo que dura dura». Doncs esperem que al senyor Sánchez li «duri dura» molt de temps!

Pel que fa a Catalunya, certament es nota que el «to» ha canviat. El mateix Sánchez, que fins fa molt poc deia coses molt dures del president Torra per no haver-li d'agafar el telèfon, ara sembla estar disposat a reunir-se amb ell fins i tot quan la seva legitimitat en el càrrec està essent qüestionada per una de les més altes instàncies de l'Estat, la Junta Electoral Central. Fa encara no un mes, hauria estat l'excusa perfecta per continuar donant-li l'esquena. Per això estic amb el vicepresident Junqueras quan afirma que estaríem pitjor amb un Govern del PSOE amb Cs o el PP. Tot i així, no sabem el que durarà aquest canvi d'interpretació de la partitura -i qualsevol se'n refia d'un polític, sobretot si és espanyol. Ara bé, duri el que duri, estic convençut que els ciutadans agrairan una temporadeta en què les polítiques i els polítics no vulguin demostrar cada dia que la seva és la vara més dura.

És indubtable, però, que és un gran avenç que el president Carles Puigdemont i l'exconseller Toni Comín finalment hagin pogut ocupar els seients d'eurodiputats pels quals van ser elegits per centenars de milers de ciutadans fa gairebé un any, encara que la fita l'hagin callat la gran majoria dels mitjans de la «caverna mediàtica madrilenya», almenys a les portades de les seves edicions impreses d'ahir. No sé si el canvi d'actitud del costat més progressista de l'arc parlamentari espanyol -i amb sort d'una part de la societat- obeeix el sobtat reconeixement que mai no venceran si no convencen o l'evidència que Espanya està perdent la «batalla europea». Però que duri!