Finalment, hi ha Govern. Ha costat massa i hem estat portats a un estat d'inquietud indeguda. Potser la frase descriptiva hagi d'invertir la del cap de l'Estat, a qui el col·legi ministerial ha promès lleialtat. Llarg i amb dolor ha estat el part. Potser després sigui més senzill. Aquest diumenge ja hem vist que el nombre dels espanyols excitats, revoltats i amenaçats per la formació de Govern s'aproxima al dels militants de Vox. Els crits estridents no ens convenceran que la societat espanyola s'ha perdut en el laberint d'un temps passat. Dissenteixo dels que veuen rere el Govern l'ombra d'altres èpoques. Aquest Govern ni ens allunya de 1939 ni ens apropa a 1936. Emergeix de l'Espanya actual amb la normalitat expressiva d'una societat plural molt més democràtica que la de temps passats.
No. Pocs tenen por que tornem a 1936. Fins els selenites saben que això és un impossible històric. Temen quelcom una mica més prosaic: perdre el maneig d'Espanya per una temporada si aquest Govern es consolida. Que aquest temor els porti a aquestes exageracions es deu al fet que necessiten mantenir el model d'Espanya intocable fins ara, si volen tenir un futur còmode, sense canvis i sense adaptacions. Aquest model ha estat meticulosament elaborat mitjançant l'escalada del nacionalisme espanyol. La resposta dels nacionalismes perifèrics, induïda, també rendia beneficis. Fanatitzava l'electorat a favor d'opcions radicals i, encara més important, excloïa les forces independentistes del joc polític espanyol. En aquest curtcircuit, el PSOE no tindria més remei que sumar-se al carro del nacionalisme espanyolista i convertir-se en una força subalterna.
Ja hem oblidat fins a quin punt aquesta batalla es va lliurar també en el si del PSOE, i fins a quin punt en ella es van arremolinar les opcions de l'aleshores hegemònic PSOE andalús, dirigit per Susana Díaz amb el suport inqüestionable de Guerra i de González, finalment reconciliats. Més increïble va ser que aquesta reconciliació s'estengués fins concordar amb el vell rival, José María Aznar. A la fi, les realitats catalanes no van poder deixar d'incidir en l'àmbit espanyol, tot i que en aquest cas signifiqués el triomf del PSC sobre el PSOE andalús. Aquesta història, que algun dia haurà de ser explicada de forma detallada, és la que ho ha decidit tot, per molt que qui hagi hagut de liderar aquest moviment hagi estat un home de Madrid, Pedro Sánchez, en un moment en què el PSOE madrileny estava en hores baixes.
Tot s'ha cuit lentament en el govern de la ciutat de Barcelona d'En Comú Podem amb el PSC en l'anterior legislatura, i d'aquí brolla la font de l'energia que ha portat a la formació de Govern. D'aquesta energia en depèn que ERC explori amb moltes cauteles el seu retorn a la governació d'Espanya i, el que és més important, no exclogui alguna forma de normalitzar la vida quotidiana del Govern de la Generalitat de Catalunya, que no pot viure molt més temps en una irritabilitat que, si no hi hagués presos, no respondria a l'estat d'ànim de la majoria de la ciutadania catalana. Pensar que aquí estem en una constel·lació que tingui alguna cosa a veure amb l'any 1934 és un exercici que desconeix el que és específic del present. Encara força més les coses comparar l'actual Unides Podem amb el PCE del passat, per no parlar d'identificar el PSOE amb el tradicional socialisme dels anys 30.
Per descomptat la dreta no està inquieta perquè hagi tornat el Front Popular. Està inquieta perquè no vol canviar, perquè potser tingui difícil canviar. I si aquest Govern surt bé, haurà de fer-ho. Doncs aquest Govern té poc poder, i la dreta no vol que en tingui una mica més; i va just de gent incondicional, com s'ha vist en el nomenament de la fiscal general. Però el més important que té aquest Govern és un possible canvi d'agenda. Ningú espera grans èxits. No obstant això, el triomf més important serà decidir un horitzó de mitjà termini. Si no comet grans errors, i si imposa aquest canvi d'agenda i aconsegueix apuntar-se alguns èxits discrets, podrà disposar d'un horitzó a mitjà termini. Això és una eternitat per a una dreta enfonsada en una dualitat que li deixa poc marge de maniobra.
No cometre grans errors significa abans de res no utilitzar el Govern per enfortir les diverses opcions partidistes. Els partits que han signat el pacte de Govern se salvaran junts o perdran el poder junts. No han de fer-lo servir per disminuir la força de l'altre, sinó per ampliar cada un el seu electorat. Un altre joc podria ser letal. Apuntar-se èxits discrets ho té el Govern a l'abast de la mà: avançar a pas ferm a ultimar el corredor mediterrani, millorar el finançament en educació, estabilitzar la pujada del salari mínim, aconseguir la millora de la justícia fiscal, lluitar per la igualtat de gènere. Són èxits que no necessiten la cooperació legislativa de l'oposició.
No obstant això, el canvi d'agenda té a veure amb la intel·ligència política i és aquí on es juga tot. Cap canvi estructural legislatiu s'aconseguirà en els anys immediats, si és que el Govern arriba a la fi de la legislatura. L'oposició no està preparada per cooperar en l'assumpte. El canvi d'agenda no s'ha de centrar en això. Fins ara, la dreta ha impulsat una mutació constitucional que ha recentralitzat l'Estat, amb greus implicacions econòmiques, necessàries perquè ella pogués impulsar el seu model financer de l'economia, propi dels esquemes neoliberals. D'aquesta manera ha posat la bota sobre les autonomies, a les quals controla com si fossin delegacions governatives. Ho ha fet sense tocar la Constitució, que s'ha mantingut com un fetitxe blindat. Això s'ha fet possible pel seu millor coneixement de l'Estat administratiu a què vol reduir Espanya.
El que més tem la dreta potser és que aquest Govern aprengui aquest mètode. Que sense canviar una coma de la Constitució comenci a posar en marxa dispositius polítics de pluralitat, de descentralització, de repartiment equitatiu del pressupost, en suma, de federalització econòmica d'una Espanya cooperativa. Un canvi d'agenda no ha d'aspirar ara a posar el focus en els canvis legislatius. Ha de consistir, sobretot, a assumir polítiques concretes que signifiquin una alternativa el model de la qual hem vist créixer fins al monstruós davant dels nostres nassos. Però aquestes polítiques concretes no faran efecte, no calaran en l'opinió, no disposaran de coherència, si no responen a l'agenda que cal defensar explícitament, i els avantatges s'han de gaudir abans que la majoria els accepti. Sense aquest joc concret no es produirà l'energia política d'un país en marxa, ni la confiança per iniciar un canvi de cicle.
Aquesta agenda no està presidida per la federalització d'Espanya, sinó per un canvi de model de creixement, de redistribució, de justícia, d'equilibri territorial. Això fa completament necessàries les polítiques federalitzants. No es tracta d'impulsar pràctiques de federalisme per dogmatisme teòric ni per fixació ideològica. Senzillament, no es pot millorar el medi ambient si se segueix apostant per megalòpolis en què es concentra la població, recursos i especulació, amb les seves diferències insuportables. No es pot millorar l'educació amuntegant escolars de totes procedències en col·legis improvisats, contínuament ampliats, amb professors desbordats i sense un món de la vida que els ajudi. No es pot esperar un turisme sostenible sense atendre la integritat del territori. No es pot capilaritzar la immigració necessària sense distribuir recursos en els àmbits locals i regionals. No es poden implementar energies netes sense portar finançament a zones despoblades. Cap dels problemes que tenim es pot resoldre des de la insistència en la centralització. Mai abans va ser tan necessària i racional la federalització d'Espanya. I hi ha molt marge per fer-ho sense tocar la Constitució. Potser això temi la dreta, i per això necessita de la cortina de fum de la fanatització anticatalana.
