la campanya electoral de les municipals del maig passat, l'aleshores alcaldessa de Madrid Manuela Carmena va acabar un dels seus mítings amb versos del poema de Mario Andrade: « Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia. Tenemos dos vidas y la segunda comienza cuando te das cuenta de que sólo tienes una». La referència poètica va suscitar al Twitter força comentaris elogiant les seves paraules, destacant la raresa en política de no optar per l'insult ni la desqualificació sinó a una declaració emocionant de bones intencions que no descartava ningú, tot el contrari, un desig inclusiu. En concret, una d'aquestes respostes deia «gràcies per ser un vers lliure». I una altra, «tant de bo creïs escola i inspiris joves polítics a seguir el teu model, gràcies per dedicar part de la teva vida a la construcció d'una societat més lliure, democràtica i igualitària».
Han passat uns mesos i és bo seguir l'esclat de l'exalcaldessa sense perdre de vista el que deia el poeta brasiler al seu poema Llaminadures. Subscric plenament bona part dels seus versos, «ja no tinc temps per a reunions interminables on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no aconseguirem res. Ja no tinc temps per suportar persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut». No pot ser més adient la metàfora de les llaminadures assaborides per nens per descriure la sensació de prendre consciència del temps perdut: «Em sento com aquell nen que va guanyar un paquet de dolços; els primers els va menjar amb gust, però, quan va percebre que en quedaven pocs, va començar a assaborir-los profundament».
La sentència última no pot ser més premonitòria, «Tenim dues vides i la segona comença quan t'adones que només en tens una». Dedicat a tothom.
