No cal conèixer la diferència entre un substantiu i un adjectiu per utilitzar-los bé. Tampoc distingir entre una oració principal i una subordinada per col·locar cadascuna on li correspon. Aquest és un dels grans misteris del llenguatge. Hi ha nens de quatre anys capaços de construir oracions realment complicades sense haver-ne estudiat l'arquitectura. És com si la gramàtica ens constituís de la mateixa manera que ens constitueixen el fetge o el pàncrees o l'intestí, que funcionen malgrat que ho ignorem gairebé tot d'ells. De vegades m'aturo a escoltar-me el cor. Aquí està, donant cops al pit, com qui truca a la porta, entre seixanta i cent vegades per minut, em trobi jo adormit o despert, assegut o dempeus, caminant o quiet. No sé com ho faig, però ho faig: aconsegueixo que funcioni, que bombi la sang per fer-la arribar a cadascuna de les meves cèl·lules. I aquí hi ha la medul·la òssia fabricant el preciós líquid que transporta l'oxigen des del pit a tot el meu organisme.
Ara bé, si m'obstinés, podria esbrinar on es troben cadascun dels meus òrgans. El cos està perfectament cartografiat i per això serveixen els estudis anatòmics. Però en quina part d'aquest es troba la gramàtica? En cap. Ningú l'ha vist, però hi és, ja que funciona amb l'automatisme dels dits per prendre un tros de pa o el de les parpelles per lubricar l'ull.
- Vull una pasta de xocolata -sento dir al supermercat a una criatura de dos anys que tot just sap caminar.
Vol dir que li funciona millor la gramàtica, la ubicació física de la qual desconeixem, que el sistema nerviós central, responsable de les contraccions musculars que fan possible la motricitat. De fet, la criatura ha construït una frase perfecta, amb un verb en primera persona del singular i un subjecte el·líptic (jo) del qual té plena consciència. Als dos anys ja disposem d'un jo gramatical com d'un apèndix. Quan l'apèndix s'inflama, s'opera i santes pasqües, però quan s'inflama el jo no sabem com actuar perquè no tenim ni idea d'en quina part del cos es troba la gramàtica.
