Cartes

Marina Fernández González girona

El canvi climàtic és el problema més gran al qual s'enfronta la humanitat. Aquest, s'ha tornat vigent i pronunciat en els últims anys, ja que, malgrat la nostra inconsciència, amenaça les societats, l'economia, i món natural.

S'ha identificat que les activitats humanes són de les majors causes d'aquest i els científics treballen activament per entendre què ens pot esperar en un futur, mitjançant observacions i models teòrics. Han declarat que la indústria de la carn és, en un % elevat, la principal font d'emissions de gasos contaminants. En un futur pròxim, si no canviem els hàbits, aquest constant augment de temperatura pot causar malalties provocades per desastres naturals com onades de calor, inundacions o sequeres, entre altres conseqüències inviables i desconegudes pels professionals del sector.

Des del meu punt de vista, la civilització no està suficient informada. El fet de mancar d'educació sobre un element que posa en perill la nostra existència i que som nosaltres mateixos, en gran part, els culpables, és molt perillós.

Per aquestes raons, opino que, mitjançant la multitud de mitjans de comunicació de què disposem, s'hauria de difondre la realitat del que està passant, ja que es preveu que es pot arribar a una sisena extinció massiva.

Segons el meu punt de vista, les persones que tenen el poder i els habitants haurien de prendre mesures per intentar revertir aquest problema, començant per reduir el consum de carn, o eliminar els plàstics de les compres diàries, que provoquen una gran contaminació en els nostres oceans, i, sense aquests, no podem viure.

En resum, si es vol tenir futur en un món que disposi de recursos naturals i el necessari per viure, hem d'actuar immediatament, optant per un estil de vida sostenible pel planeta i per la nostra salut.

Submisos a un pin?

Xavier Serra Besalú Professor de filosofia. Girona

Fem servir cada dia, moltes vegades, els pins: al mòbil, a la feina, per pagar amb la targeta, quan traiem l'alarma, etc. Són accions dirigides a aconseguir un objectiu, una millora, quelcom que ens motiva. No m'imagino fer una acció per tancar, amargar, bloquejar. No és que, amb això, me'n rigui del «pin parental» dels de Vox i dels que no se'n refien de l'escola.

No me'n ric, però no s'actua així enlloc d'Europa. L'educació es basa en confiança: els pares -que no són propietaris dels fills, sinó qui se n'ocupa responsablement almenys fins als 18 anyets- els duen a uns professionals que arriben on ells no arriben. El nostre sistema no és una «educació a la carta» sinó un servei honest i ètic.

El que han inventat ara és un «pin» negatiu, una càrrega de profunditat, d'abast imprevisible. He llegit el paper de Múrcia: «solicito que se exima a mi hijo/a de la asistencia (...) si no cuenta con mi autorización expresa». És desconfiança cap a la tasca dels mestres. Faria vostè un «pin» mèdic, de benzinera, de jutge o comercial? Ignoren que els professors tenim una deontologia docent clara? En quina «bombolla esterilitzada» volen viure?

Diguin-me: Ja no podrem parlar de refugiats que moren, d'abusos cap als dèbils, de malifetes ecològiques, d'insolidaritat, perquè el pin ho bloqueja? Si només és el tema sexual, que comprenc que els preocupi i és una emergència social, no hi ha vies que no ens fragmentin? O és que els interessa reproduir el «blanc o negre» del passat? Un disbarat.

Pressupostos:

la farsa de l'estampeta

Joan Boronat Lecha BLANES

En una economia sanejada, el partit guanyador (o partits, en cas de coalició), disposa d'uns diners dels impostos, ja recaptats, o que té previst recaptar, que, després de pagar nòmines als funcionaris i factures a serveis externs, haurien d'usar per al que sigui més urgent i necessari del programa pel qual van ser votats. Si això es fes així, altres partits, o sigui l'oposició, es demostraria innecessària. El tripijoc ve quan l'Administració, en comptes d'em­prar els diners en allò promès en el programa electoral, comença a inventar-se altres destinacions on gastar-se'ls, fins i tot, estirant més el braç que la màniga, i havent de demanar préstecs. Aquí és on entren en acció els de l'oposició, que volen participar en el repartiment del «pastís», i comença la farsa dels pressupostos.

Amb una llei que prohibeixi a les administracions endeutar-se, es podria governar sense necessitat dels grups de l'oposició, que s'haurien de recloure a les seves seus a pensar com millorar el país, amb la filosofia del voluntariat o, en cas de cobrar un sou, finançats pels afiliats (caldria també una llei per regular aquest sistema) i consegüentment, estalviar despeses inútils amb polítics sobrants; diners que anirien destinats a serveis socials. L'oposició més efectiva són els electors, doncs, si l'Administració no acompleix les promeses, en futures eleccions, el Poble votarà altres opcions polítiques.

L'alternativa a les retallades socials és derogar les subvencions als partits, reduir polítics i els seus sous i suprimir assessors, càrrecs de confiança i, sobretot, pensions vitalícies a exdirigents.

Com que és d'idiotes pensar que els polítics es retallaran els seus privilegis, calen iniciatives legislatives populars i protestes per aconseguir-ho.