Es una evidència tan innegable com que l'aigua mulla o les dones tenen secrets: quan combines «política», «pares» i «educació», l'entreteniment està assegurat. En efecte, la nova polèmica sobre l'anomenat «pin parental» m'ha deixat com el gif de Michael Jackson menjant crispetes: expectant a veure qui la diu més grossa. I clar, jo també demano tanda. Però anem per parts, com feia en Jack. El concepte, encunyat per l'extrema dreta del país, il·lustra l'exigència dels pares o tutors legals vers els centres educatius a ser informats degudament i a obtenir el seu respectiu permís, a l'hora d'impartir als seus nens i nenes qualsevol classe de matèria, xerrada o activitat que proposi una reflexió sobre qüestions morals o socialment controvertides, com per exemple la sexualitat, i que puguin ser considerades intrusives per a la consciència o intimitat dels menors. UUUuuuUUUh...! El primer cop que vaig sentir el terme em vaig emocionar; fa anys que reivindico l'existència d'una mena de prohibició per ser pare o mare si no se supera abans un test mínim d'intel·ligència emocional i conductual que ens estalviï a tots mals futurs, i ja m'havia fet il·lusions. Sí, sona a directriu de societat distòpica amb govern pseudoautoritari, però pensava que el «pin parental» seria això. I no.
El decebedor «pin parental» que ens ocupa ens remet, és clar, a les misèries del sistema educatiu, un gabinet on, cada vegada més, tothom menys l'educador -qui més coneix les necessitats de l'alumne-, no només es creu amb el dret de dir la seva, sinó sobretot d'imposar-la, tot plegat un esperpent hilarant que hem d'agrair als principals partits polítics del país, que durant més de tres dècades s'han encarregat de mutilar i desprestigiar l'ensenyament públic amb unes lleis educatives que deixen els Monty Python com a models universals de rectitud i savoir faire. Evidentment que els pares han d'estar informats del que fa la seva prole als centres educatius, però també és cert que els menors tenen el dret i l'obligació de superar un ensenyament públic que paguem entre tots i que no és a la carta, encara que ho pugui semblar; o dit d'una altra manera, que el sistema educatiu ha de vetllar perquè aquests menors assoleixin, com a mínim, uns valors fonamentals de respecte, tolerància i convivència entre tots. Així de simple, així de fàcil.
Però clar, després hi ha polítics amb la sensibilitat d'un cíborg de primera generació que van pel món dient barbaritats com que els nens no són dels seus pares, i ja tenim l'embolic a taula. Si ho pensem bé, hi ha part de raó en la idea però exposada així sembla més la provocació d'un articulista sense escrúpols i devorador d'infants com jo, que d'un polític format i ponderat a qui se li pressuposa una excel·lència en les formes i en la gestió de la cosa pública, sortosament d'aquest tipus que més abunda en el nostre país. El que us deia, com el gif de Michael Jackson.
