26 de gener de 2020
26.01.2020

Si els avis fessin l'amor i no s'amarguessin amb la política

26.01.2020 | 06:00

Somatització de la política exterior

Siguem francs: aquí la política internacional de veritat ha importat un rave des de sempre. Per falta d'interès i debat públic de qualitat. El nivell d'interès per la política internacional té els nivells dels votants de Trump al centre dels Estats Units que ni tenen passaport perquè mai han sortit del país ni saben posar els països en el mapa del món. Però ai quan la política internacional es converteix en arma de desgast pel debat polític intern. Ai quan la política internacional se somatitza en les dèries i prejudicis de blancs i negres partidistes. Això va passar amb la posició inicial demagògica dels socialistes contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN, que després ells mateixos van reconduir el 1986. Després va tronar amb força el 2003 amb la guerra de l'Iraq quan el milhomes acomplexat de Valladolid, José María Aznar, va perdre el nord per fer-se una foto de primera divisió amb George W. Bush i Toni Blair. Ara torna amb Veneçuela. Podria escriure llarg i llarg sobre la complexa situació de Veneçuela. Però en el joc de les passions aquí és o blanc o negre. I la dreta espanyola jugarà totes les cartes a disparar des dels seus castells de la dreta judicial i des de les proclames de traç gruixut de la política internacional. Quan era més jove també vaig tastar les posicions naïfs del blanc i negre, per això el règim castrista em va tenir dos dies a la presó per motius polítics el 2005. Ara ho veig tot amb més complexitat que vol dir amb més veritats. És clar que Maduro va guanyar les últimes eleccions de forma irregular perquè va descartar diversos dels seus oponents com a contrincants. És clar que van donar un cop de mà anul·lant la representació de diputats de tres districtes per tenir els dos terços de l'Assemblea Nacional... com és cert que l'any passat els Estats Units van estar a tocar de la invasió terrestre de Veneçuela, terra de petroli. Negoci. Ábalos va evitar que la vicepresidenta de Veneçuela, d'escala a Madrid, posés els peus en territori espanyol, el que hauria causat un conflicte diplomàtic. Ja n'hi ha hagut prou per muntar un escàndol neuròtic i conspiratiu que durarà tres dies. Política de desgast. Si Trump és reelegit el novembre vinent, cosa probable, és possible una intervenció militar nord-americana a Veneçuela. L'aplaudirà la dreta espanyola? L'obligació d'intervenir és un concepte de principis de segle desenvolupat pels globalistes més d'esquerra, i gent honesta com Emma Bonino, que avui utilitzen la dreta extrema. La política exterior de veritat? Ni el més mínim interès.

Com un partit de futbol

Ha sortit una interessant dada estadística de l'NDI nord-americà que informa que sis de cada deu nord-americans tenen interès per la política i la segueixen amb passió -televisiva, mode tòxic talk show- però que només un de cada deu realment fa alguna mena d'implicació política en forma de militància o compromís cívic. És el panorama dels nostres dies. Agafar-se la política de forma partisana com un partit de futbol. Estic esperant una persona en una espaiosa recepció d'un hotel. Hi ha un home gran que parla per telèfon a crits i que em sembla que practica aquesta política del hooliganisme estúpid. Diu moltes ximpleries... però penso que a mi no se m'ha perdut res fent-li notar que les coses són una mica més complicades. Com aquestes iaies riques que tinc en alguns grups de WhatsApp que no van fer la revolució del Maig del 68 i que no es perden per res els plaers burgesos però que ara a les velleses són fanàticament pures i estúpides. Si l'home gran de la recepció i les iaies riques fessin l'amor o sexe sense amor estarien més distrets i menys crispats. A un metge la gent li consulta un cas i ningú li qüestiona el diagnòstic. Amb la política vulgaritzada tothom s'hi atreveix.

Vol gallinaci

Fa dos anys i tres mesos uns quants van decidir proclamar la independència sense tenir res preparat. Gran temeritat amb conseqüències de dures i injustes penes de presó i intervenció de l'autonomia. Cada cop es coneixen més detalls. És sabut que la meva opció era convocar eleccions per evitar aquell trinxament que ha menat a la frustració i no a la progressió, mireu els bascos. Després vaig escoltar en alguna de les meves visites a la presó que l'única i última oportunitat era el «desbordament» quan sortís la sentència. Sé que alguns van viure des de la presó amb patiment i rebuig la setmana de la ira i els contenidors cremats i la violència pels carrers de Barcelona i altres punts del país. I que altres van estar darrere aquella estratègia i volien que anés a més. L'última oportunitat també va fallar perquè el diagnòstic ja venia equivocat de la lectura del resultat de les eleccions catalanes de 2015 i sobretot dels fets de la tardor de 2017. Sembla que el principi de realitat no el va perdre mai el Major Josep Lluís Trapero. Arribats a aquest punt on l'única opció és reconduir les coses, queda clar que la discussió sobre l'escó suspès del president de la Generalitat no és per guanyar la independència sinó per trencar les cames del contrincant polític més proper. Diguem les coses pel seu nom. Vol gallinaci i partidista, que es veu d'una hora lluny.

Fer-ho bé

Em trobo l'Eliseu Climent a la Rambla Catalunya. Era quasi l'hora de dinar. Feia anys que no parlàvem. Coincidim: quin panorama que ens ha quedat. L'Eliseu és un home de pedra picada que ha fet feina pel desplegament de l'acció cultural al País Valencià i arreu del domini lingüístic. A vegades discrepàvem d'ell perquè alguna de la seva gent feia una política pancatalanista. En el fons era un crit desesperat dels valencianistes per trobar els nivells d'autogovern i recuperació de la llengua que hi havia ja en les últimes dècades del segle passat. Després tots en vam aprendre més i l'Eliseu va desplegar una acció de país d'ampli espectre que va entrar en el món acadèmic a través de l'Institut Ignasi de Vilallonga. Ha mirat a la bossa de plàstic que portava i m'ha regalat un exemplar de la revista de pensament econòmic i d'assaig que edita l'Institut Ignasi de Vilallonga. L'he començat a llegir. I he pensat que en el nostre país germà encara fan país i el pensen pas a pas, amb moltes idees noves, amb més llenya al foc de la creativitat. M'ha fet pensar en els bons temps que aquí pensàvem les coses abans de fer-les, pas a pas. En Climent m'ha receptat prudència per recuperar el fil roig de la catalanitat. Qui m'ho havia de dir: l'esventat Climent i alguns dels valencianistes amb els quals estic en contacte – Roger Mira, Antoni García-Petit...– receptant-nos tornar al camí d'un catalanisme fecund. Aquí n'hi ha per tirar el barret al foc, com en una «cremà» valenciana. A València, amb un govern d'accents valencianistes, fan més feina que en la retòrica agònica i ofegada en la qual està instal·lat el tot o res i el com pitjor millor que avui domina part de la política catalana. El primer que perdi la por de desfer el nus farà un gran servei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook