El temporal Gloria ha deixat el país xop. Ha esbaldregat els passeigs marítims, ha desbordat els rius i ha esborrat mig Delta de l'Ebre. S'han perdut cases, arbres monumentals, cotxes, embarcacions, monuments i persones. Ponts ensorrats, carreteres tallades, línies ferroviàries trencades i animals morts, ha estat un terrabastall de pluja, de vent i mar. I ens ha recordat que som insignificants.
Quan la natura bruela ens fem petits. Sempre ha estat així. Incendis, tsunamis i terratrèmols. L'única diferència que hi ha, entre nosaltres i els antics, és que ells atribuïen els bruels a l'emprenyada dels déus i nosaltres sabem que bona part de les catàstrofes actuals passen gràcies o per culpa de la nostra espècie.
El temporal Gloria ha despertat neguits, ires i planys. Quan la natura desplega la força i prou, quan a tot estirar trenca quatre arbres o colga una mica el paisatge, ens en meravellem. Ara com ara, les fotografies i vídeos des dels espigons, els testimonis al cor de la tempesta ens deixen bocabadats. Però quan hi ha trencadissa grossa ens enfadem. I el mal humor sol prendre les direccions de sempre, sol passar per llençar pilotes fora.
D'entrada hi ha els místics (tothom en porta un a dins) que salten i diuen «la Natura sempre reclama el que és seu». El mar o el riu arrenquen una casa i els místics, entre burletes i solemnes, pontifiquen en clau còsmica ?sense ni saber que potser la casa té dos-cents anys. Després hi ha els enginyers de ponts i camins de diumenge a la tarda, que quan rebenta el talús o s'esfondren pilars i contraforts diuen, pinçant-se la barbeta, «hum, ja es veia venir». En tercer lloc hi ha els afectats, pantallaferits de sofà que empesten les xarxes socials amb comentaris estults. Aquests solen atribuir els estralls del temporal als polítics que van arribar fa quatre dies al càrrec. O solen queixar-se que es fa més cas a una part del país i poc o gens a l'altra, i diuen: «Ai el drama de les terres de l'Ebre fos a l'Empordà, tothom correria a arreglar-lo». És com si un haitià digués el mateix, comparant-se amb les terres de l'Ebre.
Enllà de l'evidència del canvi climàtic, però, ben pocs són els que adeqüen els costums heretats del segle XX a l'emergència global. Hi juga un paper que la vida humana és curta i la del món, no, o com diu el refrany, «pel que em queda a can Purins, m'hi pixo dins». Tampoc hi falten els que esperen, tot queixant-se, que les autoritats arreglin el desastre imminent. Allò que els petits gestos són poderosos ha passat per malla i mentrestant les causes del canvi climàtic són del capitalisme, dels oligopolis, del president de torn de cada superpotència. Res a veure amb el que voten els místics, els enginyers de replà i els afectats. Cap relació amb la manera que tenen de viure. Ni una connexió neuronal entre el que diuen a les xarxes i el lloc des d'on ho diuen.
