Una interpretació insuficientment analitzada del fals referèndum a Catalunya de l'1 d'octubre 2017 és que l'objectiu no era tant consultar els ciutadans i en funció de la seva preferència plantejar quines vies podrien dissenyar-se per aconseguir una república independent. L'important era fer visible tant en àmbit català com espanyol i internacional que hi havia una opressió (més il·lusòria que real) per part d'Espanya. Era també molt important sembrar una frustració insuportable en tots aquells que consideren que la situació actual de Catalunya és una injustícia històrica que només pot remeiar-se amb vies unilaterals, violentes i excloent els que no pensen com ells. Generar i alimentar aquesta frustració és el mecanisme que els líders independentistes han implementat per ampliar i reforçar la base de l'independentisme, donant d'aquesta manera més consistència a les seves creences, enfront d'aquells que pensen d'una altra o d'altres maneres.
La veritat política es defineix i mesura a partir del nivell de seducció de les masses, més enllà que aquesta realitat sigui o pugui ser falsa o simplement no s'hagi demostrat la seva veracitat. En termes socio-polítics, aquesta frustració en el món independentista seria la «veritat política» més enllà que fos o no certa. Un esdeveniment que no surt en els media no existeix. És per aquest motiu fonamental que les manifestacions dels independentistes estan organitzades i dirigides a tenir el màxim impacte mediàtic en àmbit de Catalunya, Espanya i internacionalment.
És aquí on sorgeix el gran error de Madrid, no haver estat capaç de desmuntar amb arguments clars i poderosos la gran seducció de la meitat de la societat catalana, que s'ha basat en fantasies però també en certs errors bastos de Madrid que constituirien el que els italians anomenen mancanza di finezza política. L'independentisme a data d'avui porta guanyada la batalla mediàtica de l'hegemonia i la seducció a Catalunya per la incapacitat de Madrid i dels catalans no independentistes de disputar en aquests àmbits. Per tant, el que en aquests moments està en joc és si l'hegemonia política queda definitivament del bàndol independentista i si fos el cas, a quina distància queda la proposta de la república independent. En aquests moments tots sabem que els líders independentistes tenen clar que en cas d'aconseguir la república independent unilateralment, sense majoria suficient i sense reconeixement internacional, els danys socials, econòmics i polítics serien irreparables.
La decepció, frustració i ràbia (quan no odi) dels independentistes és deguda al fet que prèviament s'havien fet una il·lusió (fonamentada en un desig legítim) perquè havien cregut els seus líders. Però això és responsabilitat exclusivament seva. No es pot retreure als altres les pròpies il·lusions o creences. Això no eximeix de responsabilitat els que s'han dedicat a propagar aquestes idees. Cadascun és responsable del que creu, diu i porta a l'acció i això inclou els efectes i conseqüències d'aquesta manera de pensar i actuar.
Freud va publicar fa cent anys el seu treball sobre Psicologia de les masses, molts dels dramàtics successos esdevinguts posteriorment fins als nostres dies, han confirmat el seu model: una mateixa estructura organitzativa i reunió d'un grup sota una idea sostinguda per un líder, que es torna un referent, un ideal. El grup tendeix a homogeneïtzar-se sota els efectes d'aquesta idea, arribant a creure que tots els seus integrants són iguals, i que són de fiar, és a dir, amics, quedant proscrits tan els autoqüestionaments com aquells que pensen diferent. Simultàniament, es tendeix a accentuar la seva estranyesa i incomprensió enfront dels que no comparteixen les mateixes idees. La desconfiança cap als que no són del grup s'accentua, arribant a considerar-los com una amenaça o un enemic, al qual possiblement s'ha de neutralitzar quan no eliminar.
Aquest funcionament dels grups es funda en una estructura poderosa i fermament arrelada en la vida social i en nosaltres mateixos. Després de tot, el pensament en la infància es comença a organitzar a partir de la divisió «jo/tu, nosaltres/ells», que posteriorment tendim a reproduir quan som adults. El fet que els individus de qualsevol grup social, fins i tot els més radicals, tendeixin per exemple a comportar-se igual, fins i tot en coses tan banals com la manera de vestir o de parlar, o els llibres que llegeixen o no llegeixen, ho il·lustra. Sortir d'aquesta dinàmica exigeix autocrítica i determinació.
Aquesta determinació constitueix una aposta ètica de la persona en la vida col·lectiva. És una aposta a renovar i sostenir cada dia i de manera especial a cada moment que la tensió amb l'altre emergeix. Entendre que les persones som diferents i singulars i la vida social extremadament complexa, ens ajuda a respectar a l'altre i fomentar la convivència. En realitat no hi ha alternativa: seguir la lògica «jo/tu, nosaltres/ells», basada com he dit en ideals segregadors (quan no supremacistes), només condueix a formes més o menys encobertes o declarades de conflicte, quan no directament a la violència i potser a la guerra. És això el que ens espera i sobretot el que espera a aquests joves que combinen pacifisme i violència en la seva protesta? La disfressa comença a caure.
