28 de gener de 2020
28.01.2020

Sobre els vetos parentals

27.01.2020 | 23:21

Arran de la polèmica suscitada pel veto parental i les no menys estranyes declaracions de la ministra Isabel Celaá («els nens ?va dir? no són dels pares», suggerint que pertanyen a l'Estat), el professor Armando Pego publicava a Twitter una cita de l' Allan Bloom que permet emmarcar aquest debat a la vella querella entre Atenes i Jerusalem com a origen d'Occident: «La República de Plató ?apunta Bloom? exposa un pla impossible radical per eliminar la família en nom de la ciutat i així superar la tensió creada pel dualisme. La Bíblia és un intent de resoldre aquest problema en l'altra direcció, la de la família». Es tracta, en efecte, d'una qüestió insoluble, ara igual que en el passat, i l'única sortida passa per mantenir un fràgil equilibri al marge de lleis universals de caràcter abstracte. No hi ha dubte que la proposta de Vox respon a una agenda política determinada que cerca ?em temo? intensificar la polarització. Per descomptat no es tracta d'un privilegi exclusiu seu, sinó que procedeix d'aquesta mena de patrimoni comú a la política moderna, tan obstinada a fixar trinxeres culturals a favor dels extrems mentre desacredita els moderats. Com en una escalada bèl·lica, la ruptura ideològica acaba convertint els ciutadans en partisans i l'oponent polític en enemic. La democràcia iliberal es construeix amb aquests vímets, dels quals ?em temo? gairebé cap partit es troba exempt en major o menor grau.


Per moltes raons la proposta de Vox constitueix una mala idea ?i un motiu no menor és que planteja el debat sobre un problema que no compta amb cap solució ideal?; tot i que, al mateix temps, també cal preguntar-se què passaria si un Estat no comptés amb mecanismes efectius d'autocontrol o no els volgués aplicar per un o altre motiu. Té raó Fernando Savater en observar que «un dels més importants objectius de l'educació és que els nens coneguin les alternatives que existeixen als prejudicis dels seus pares. Sobretot en el camp dels valors cívics». Però també és possible plantejar l'argument contrari, és a dir: que un dels objectius més importants de l'educació hauria de ser que els nens coneguessin les alternatives als prejudicis dominants en una societat determinada, sempre que aquestes alternatives siguin plenament constitucionals i, per tant , legítimes. Insisteixo: ens trobem davant d'un conflicte sense solució ideal, per la qual cosa convé fiar-se del savi criteri de la prudència.


El dramàtic del moment actual és la contínua dramatització de la realitat, que comença a assemblar-se a un ninot monstruós. Quan tot és motiu d'emergència, el present comença a ser percebut com un ens odiós i desagradable, com una font de tirania constant o com un membre gangrenat que cal amputar. És una idea extremadament perillosa que faríem bé a defugir com més aviat millor. Les societats es construeixen sobre amplis mites comuns que conjuguen amb intel·ligència el tresor de la diversitat humana. Fer el possible per integrar les diferències i per respectar la pluralitat és el camí propi de l'esperit liberal que es resisteix al sectarisme i s'obstina a construir ponts, ampliant els espais raonables de llibertat i justícia. Això i no la incessant teatralització de la política hauria de ser l'objectiu immediat dels nostres governants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook