És tot un detall que el Vivales passi la bacina només entre els que van votar el dia de la pantomima. «Si vas votar l'1-O, et necessitem», ha tuitejat, després de demanar, de suplicar, un donatiu per a la causa. La causa, per si algú no ho sap, és la que té oberta per desviar diners públics a organitzar un referèndum il·legal, i per la qual el Tribunal de Comptes demana 4,1 milions de fiança. En Puigdemont sempre ha tingut clar que, ja que els diners públics no són de ningú, són seus i en pot fer el que li doni la gana. Ja com a alcalde de Girona va fer llarga ostentació d'aquesta doctrina, aquest devia ser el seu principal valor per ser ungit successor de Presidentmas. Es veu que la Justícia opina diferent.
Deia que és un detall que la petició es limiti als votants -també als que van votar que no, vull creure que no deixarà escapar aquesta part de diners, per pocs que siguin- perquè ara que sé que no estic obligat a pagar, viuré més tranquil. Fins ara, cada cop que feia unes canyes o menjava una tapa de chocos al bar Cuéllar, sentia remordiments, pensava en la vida arrossegada que du el pròfug a Waterloo i en els embargaments que aviat li cauran al damunt, que això fa més por que una condemna a presó a qui està habituat a la bona vida. Jo, en canvi, dubto que notés cap diferència entre viure embargat o viure com fins ara, de fet potser visc embargat i ni me n'he adonat. Si el Tribunal de Comptes amenacés d'embargar-me, em posaria a riure i els donaria les claus del cotxe, que té 10 anys i ni per entrar a Barcelona em serveix. El Vivales, el seu pianista i companyia, no. Aquests ho notaran segur, per això els que van votar han de passar per caixa, sota pena de ser titllats de botiflers. És el que té haver fet carrera política a l'ombra de Convergència, al final acumules tants diners i tantes propietats que si et volen embargar entres en pànic.
Els que van votar creien que ho feien per assolir la Republiqueta, i ara s'adonen que el que dipositaven a l'urna era un consentiment per ser esquilmats periòdicament pel Vivales i la seva banda, i els que van votar tres vegades pensant que feien triple favor al país, hauran de pagar el triple. Si van ser capaços de creure's que d'allò en naixeria una Republiqueta al cap de 18 mesos, lògic és que el Vivales pensi que els pot enredar una vegada més. Una i les que calgui. Un cop ha vist que és gent amb una fe tan cega com els de les sectes que se suïciden si el líder els ho demana, el marquès de Waterloo ha vist la seva vida solucionada.
Viure de la caritat aliena no és difícil. Al principi fa una mica de vergonya, però una vegada t'hi acostumes, demanes i demanes sense cap problema. Fins i tot amb el cap ben alt. Qualsevol altre es mostraria una mica compungit per haver de recórrer a la caritat, però el Vivales ho sap dissimular de tal manera que sembla que faci un favor als cooperants en acceptar-los els donatius. Això no s'aprèn, ser un jeta és cosa que es porta des del bressol.
Lola Flores, demanant una pesseta a cada espanyol per fer front a la multa que li va posar Hisenda per defraudadora, va inaugurar aquesta manera de driblar els embargaments. D'ella va dir un crític del New York Times que «no sap cantar, no sap ballar, però no se la perdin». És normal que el Vivales segueixi l'estela pidolaire de la Faraona: no sap governar, no sap fer política, però no deixin de donar-li diners.
