01 de febrer de 2020
01.02.2020

Cartes

01.02.2020 | 06:00

Cotxes sinistrats i inoperància policial
Miracle Sala Farré GIRONA
Els cotxes de l'avinguda Montilivi de Girona no estan segurs. El passat 30 de gener prop d'una de­se­na de vehicles que hi havia a­par­cats van ser assaltats cap a les 7 del matí. I no era la primera ve­ga­da. Un testimoni explicà que veié dos joves remenant l'interior d'un cotxe (el meu), després d'ha­ver-ne trencat els vidres (en el meu cas, tres de la mateixa banda), buscant un tresor dubtós (el bo­tí que se m'endugueren és la do­cumentació del vehicle i una motxilla per anar a la piscina). A­questa mateixa persona assegura que va trucar a la Policia Municipal i que van trigar més de tres-quarts d'hora a presentar-se al lloc del sinistre i que, mentrestant, els lladres havien continuat amb els robatoris i destrosses als vehicles.
Quan jo hi vaig arribar, una estona més tard, em vaig espantar de veure la trencadissa de vidres per terra i també als seients del cotxe. I un paper oficial sota el parabrises: un anunci de la Policia Municipal que deia textualment: «Posi's en contacte amb Policia Municipal de Girona. Personi's amb el vehicle per denunciar robatori/danys». Ho vaig fer tan bon punt em vaig recuperar de l'ensurt i l'enrabiada.
Arribo a les dependències de la Policia Municipal. No puc posar denúncia fins a la tarda perquè els ordinadors no funcionen. Demano de posar una queixa (per no poder fer la denúncia de manera manuscrita i perquè la policia ha aparegut massa tard al lloc dels fets després de ser avisada per telèfon). Al cap d'uns minuts se m'informa que el caporal encar­regat de les queixes està en un curs i avui no pot actuar. Voldria continuar-me queixant, però decideixo tornar a agafar el meu cotxe ventilat amb tapisseria de vidre i anar als Mossos, on faig cua dar­rere els conductors de Montilivi que han arribat abans que jo. Hi passo tot el matí.
Paciència.


Temps de traïcions
M. Rosa Blázquez i Marín Palamós
De jove, vaig viure el franquisme, i de més gran, amb l'esperança que aquella Transició del 78 ens allunyés per sempre més del feixisme. Tot en va. Les estructures de l'Estat continuen essent arcaiques i solidificades. Aquest immobilisme ens va portar fins al 2010 en què el TC es va carregar el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, votat pel Parlament i referendat pel poble català. A partir d'aquell moment, els independentistes de sempre i els que s'hi van tornar de cop van apostar per la independència. Un llarg camí consolidat amb reafirmacions massives i pacífiques al carrer, per tot el Principat.
Sortejant entrebancs, es va posar en marxa un procés que a través d'un full de ruta de divuit mesos havia de culminar amb la independència del país. Però el projecte descarrila després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Si algú en aquest període de temps va ser coherent i valenta fou la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que va atorgar el 6 de setembre de 2017 la sobirania al Parlament de Catalunya, i va desobeir el TC. Sobirania que va perdre en no proclamar-se la independència el 10 d'octubre. Una proclamació que es va dur a terme porugament i desactivada el 27 d'octubre del 2017. A partir d'aquí: aplicació de l'art. 155, presó i exili del Govern català i eleccions, el 21 de desembre de 2017 amb la victòria dels independentistes... Però, el nou president del Parlament, en Roger Torrent, el 29 de gener del 2018, es nega a proclamar Carles Puigdemont, a l'exili, president de la Generalitat. Noves propostes a la Presidència que fracassen. Repressió i ultrarepressió. Fins al 27 de gener de 2020, en què en Roger Torrent, obviant el pacte fet amb el Govern, posa en perill la Generalitat traient l'escó de diputat al president Quim Torra, obeint una ordre judicial del Tribunal Suprem.
Em qüestiono tornar a votar si no es respecta el meu vot. Fa dos anys que em sento enganyada i tractada amb condescendència pels dirigents d'aquest país. Han malbaratat la força, la valentia, l'esperit, la voluntat del meu poble, sense cap mirament.
Deia en Francesc Macià en el discurs d'obertura del Parlament l'any 1932: «Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances!»


No ens parem!
Jaume Paradeda Pla Riudarenes
No ens parem, i dic no ens parem perquè som nosaltres, la gent del carrer, els que tirarem endavant la República catalana. Els polítics no ens hi ajuden, no, amb episodis com els d'aquesta setmana en el Parlament, veient el comportament de la Lorena Roldán (còpia de l'Arrimadas) que continua en la mateixa línia d'emprenyamenta, vol dir que amb aquesta gent no s'hi pot tenir tractes. Malgrat que per la nostra part també tenim joies com els d'Esquerra Republicana que sembla que se'ls ha encomanat allò de «la puta i la Ramoneta». Pe­­rò anem al que és positiu, tenim altra gent valuosa que tot i estant a la presó i a l'exili no s'ar­ron­sen. Els deixarem sols? No! Hem de ser solidaris i ajudar-los en tot el que siguem capaços. Estem fent forat a Europa, ja no som uns desconeguts i el que no gosen fer les institucions per posar les coses al seu lloc, s'hi veuran obligats a fer-ho per la pressió popular de periodistes, observadors, tertulians, que atrets per les indignants sentències que aplica la justícia Espanyola vers als Catalans, farà que a Europa es posin les piles, per evitar el seu desprestigi. No ens parem i guanyarem! I ara ens anuncien noves eleccions. Per què? Per engreixar més pocavergonyes? No ens parem. Pressió al carrer! I càstig a les urnes pels que ens han decebut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook