05 de febrer de 2020
05.02.2020
Diari de Girona

El bon govern

04.02.2020 | 23:54
El bon govern

El bon govern, el govern perfecte, segons la ciència política, és el que no existeix, que significa que no fa nosa, que no existeix com una realitat pròxima i adherida a la vida dels ciutadans, prou capficats en els seus problemes personals. En un sistema democràtic es delega als partits polítics la funció de governar i aquesta tasca l'han de realitzar correctament i silenciosa sense pertorbar massa el quefer ordinari de la societat.

La gent sap que hi ha un govern i el vol lluny de la seva vida diària; el govern està obligat a dedicar-se esguardament a gestionar la realitat social i econòmica, però no ha d'encaparrar, ni molestar amb els seus problemes interns perquè el cabdal per les famílies és arribar bé a fi de mes.

La mateixa paraula govern significa l'acció de governar, l'efecte, i és l'organisme en el qual resideix el poder executiu de l'Estat format per ministres, consellers dirigits per un president. Els ciutadans compromesos saben que si no fan política, no s'interessen pel factor social i econòmic del país, la política la faran uns altres, segons la màxima teòrica de Joan Fuster: «Si no fas política, la faran per tu».

El bon govern ha de ser invisible, inaudible i la permanència en el poder de polítics, com Felipe González o Jordi Pujol, radicava en no amoïnar la gent sortint sovintejadament a la televisió i entrant a les llars per explicar qüestions de partit. S'ha de sortir poc a la televisió i s'ha de sortir bé, fent anuncis que complaguin tothom com la inauguració d'un tren, d'un aeroport, d'una autovia, que millorarà el trànsit i beneficiarà el desplaçament de la gent.

La insistència antipàtica d'alguns polítics a visualitzar-se per parlar dels seus afers personals amb la justícia, amb el seu soci de coalició en el govern, gabieja, irrita i la societat ho interpreta com una paràlisi de país, perquè el que hauria de fer el govern és governar. El bon govern ha de ser operativament eficaç, silenciós i discret, si és massa baladrer i excessivament fanfarró a fi de satisfer els seus militants més abnegats, disgusta altres.

Què ha fet malament el govern de Catalunya? El govern de coalició entre JxCat i ERC mai ha funcionat correctament perquè els seus líders, en Puigdemont i en Junqueras, no s'agraden gens i projecten aquesta malfiança als seus respectius partits. Sempre he vist en Puigdemont la Catalunya jove i moderna, la dels nois de discoteques i retorns a la llar familiar de matinada, mentre que Junqueras representa la Catalunya antiga, tradicional, rural, de propietari culte, de kulak, a l'estil de Josep Pla o l'afiguro més com abat d'un monestir organitzant la despesa. Una vegada que vaig parlar amb en Junqueras em va explicar que de jove havia après a segar el blat amb una dalla. En Puigdemont per dir-ho figuradament m'assegurava que la dalla actual és internet.

JxCat i ERC van ajuntar-se sense passar per l'església com déu mana. Ni matrimoni civil.

Un no es casa amb una persona amb qui no confia, va ser una relació per conveniència, viciada d'origen i sense amor. La lluita pel poder tensa sempre i malmet aquests lligams. Ja he escrit que ERC té malastruc, guanya el partit, però en l'últim moment de penal li marquen un gol i fracassa. Les enquestes en les autonòmiques li somreien i en una embranzida de tres dies en Puigdemont va arribar abans a la meta deixant-los amb un pam de nas. A les municipals semblava que Ernest Maragall seria alcalde, però l'endemà Ada Colau s'ho repensà i es declarà guanyadora amb el suport del PSC i de Cs, encapçalat per en Manuel Valls –el mateix que havia fet ERC per bloquejar la presidència d'en Mas formant el primer tripartit.

Hi ha una frustració històrica a can ERC, un rancor contra JxCat. ERC ara s'ha plantat tossudament i res alterarà la decisió presa: han declarat JxCat culpable de totes les seves desgràcies reals o imaginàries. Qualsevol afer per entendridor que resulti per a molts ciutadans –la inhabilitació de Torra com a diputat i el desdeny d'ERC no aplaudint– no modificarà el seu principi polític. No cauran en les murrieries del pèrfid Puigdemont.

En Quim Torra és un bonàs i em desperta molta tendresa, tanmateix és un maldestre polític (el desdeny d'ERC en el Parlament dilluns de la setmana passada fou injust). La vida el situà en un lloc compromès i acceptà el càrrec feixuc i ardu de president resignadament com un deure moral patriòtic. Ai las! Home carregat de bones intencions que imagino arravatat per un vertigen metafísic insondable. M'evoca la psicologia de dos protagonistes literaris, el capellà de la novel·la d' Unamuno, San Manuel Bueno, mártir, i el personatge del drama èpic de Bertolt Brecht La bona persona de Sezuàn, que s'adonà de la impossibilitat de la bondat en la societat i la dificultat d'un comportament moral davant la realitat.

Possiblement en Quim Torra ha estat el president de la Generalitat més culte i el seu humanisme l'ha incapacitat per ser i fer de bon dirigent (els intel·lectuals ficats en política solen fracassar).

Si la CUP en paraules del seu representant Benet Salellas llançà a la paperera de la història el president Artur Mas, ara aquest gest l'atribueixen a Roger Torrent. La política ha negat la nostra vida fins la sacietat. Un dia a classe quan vaig demostrar que la ciència, segons Kant, és possible, una alumne molt amable tragué una camiseta en la que es llegia «La ciència m'empaita, però jo soc més ràpida»; quin fart de riure! Jo també volia amagar-me de la política, però tothora m'encalçava. «Fem l'amor, no la política».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook