Cartes

Fiona Llopart Girona

Els menors estrangers no acompanyats no són «MENAs». Tampoc són uns «il·legals», «invasors de merda», «lladres» o «violadors». No han vingut a «robar el nostre futur» i no, no «son lo peor que nos llega del mundo musulmán», ni «dos tiros a la cabeza y se acabó con esta escoria», ni «hay que barrer ya esta lacra social». Tampoc «que se'n tornin al seu país», perquè, parafrasejant Warsan Shire, alguna por més gran que llançar-se a la deriva en una fràgil pastera els ha empentat a venir aquí. I no, no és un discurs «bonista» el de les persones que els defensen.

En canvi, deixa'm explicar-te que sí que són persones, amb nom propi. Sí que són nens, nenes i joves amb somnis, amb un passat, un present i un futur únics. Sí que són nens, nenes i joves que han realitzat un procés migratori sols i que el seu origen no condiciona el seu cor. I sí, els drets humans, els drets dels infants, la diversitat, la tolerància, el respecte, la igualtat i la inclusió formen part del discurs de les persones que els defensen. Perquè les úniques fronteres es troben en els nostres prejudicis.

Carta al senyor Jaime Serrano De Quintana

Mateu Frigoler Teixidor Canet d'Adri

Benvolgut senyor: encara que ens coneixem, permeti'm que el tracti de senyor, perquè és de senyor la carta que va escriure el passat divendres en aquest diari, en la qual recorda tots els seus amics i coneguts que tristament l'han deixat en aquest 2019. Ens ho deia aquell famós bolero de l'Alberto Cortés «Cuando un amigo se va, queda un espacio vacío, cuando un amigo se va, una estrella se ha perdido». Vostè, en el seu afectuós escrit, ens recorda cada un d'ells i les seves grans qualitats humanes ­mentre vivien. Poca gent fa una carta amb tant sentiment com vostè, que bonic per a tots els ­familiars veure el nom d'un ­ésser estimat, recordat amb tanta ­dignitat, en la pàgina d'un diari local. És la prova que la seva ­petjada en aquest món no va ­ésser en va, que hi ha gent que la va veure i entendre com a molt fructífera. En fer-nos grans, ­senyor Jaime, anem perdent ­familiars i amics, és llei de vida.

Jo també he perdut en aquest fatídic 2019 familiars i dos entranyables companys dels quals també vull dir-ne el nom; el primer, en Josep Boada i Felip de Cassà de la Selva, un company de «mili» amb grans qualitats humanes, amb ell i la resta de companys ens hem reunit en una trobada d'exmilitars durant 56 anys; també l'Enrique Vallejo Aparicio de Girona, un vallisoletà de pedra picada, un home tot simpatia, sempre agraït de la bona acollida que va rebre dels catalans en la seva arribada aquí, de molt jove.

Sí, senyor Jaime, tenir amics és un tresor i recordar-los quan ja no hi són és un acte sublim de sentiment i afecte que mai s'esborrarà. Rebi, senyor Jaime, una forta abraçada.

Les males notícies s'encomanen

Lola Arpa Vilallonga Peratallada

Està clar que les males notícies són les que venen. Però hem arribat a un punt que ens estem passant de la ratlla: en qualsevol canal de televisió, ràdio o diaris, la reiteració, el detall i acarnissament amb què es relaten els crims i maltractaments de gènere -darrerament, per desgràcia, amb infants inclosos- es més que evident que influeixen en gran manera en el comportament d'altres futurs mals pares o maltractadors. I així aquests crims, dia a dia, van en augment...

Ens en faríem creus si els mitjans de comunicació ens posessin al corrent de quants suïcidis tenen lloc cada dia, o setmanalment... sobretot entre adolescents. Afortunadament sobre aquest tema els mitjans callen. És precisament perquè les males notícies s'encomanen.