Confesso que em sentia una mica britànic, encara que només fos per haver llegit les obres completes de P.G. Wodehouse. Ara ja no som anglesos, i també per tant una mica menys europeus en quantitat i qualitat. El Regne Desunit potser no és el primer país que un hagués desitjat expulsar d'Europa, però caldrà carregar amb les conseqüències. Per exemple, Shakespeare ja no és un autor europeu. L'inventor de l'humà, en la definició de Harold Bloom, passa a ser tan esotèric com Confuci. Més a prop, es trenca també el vincle amb els Beatles, un esquinç que equival a arrencar la nostra biografia d'arrel. El relat d'aquesta erradicació disfressada d'emancipació és digne de George Orwell, un altre expatriat.
Els titulars de comiat de la premsa de l'Europa reduïda, de Libération al Tageszeitung, estaven escrits en anglès. Sort que Boris Johnson no s'ha emportat també l'idioma perquè, en cas contrari, els europeus supervivents no podríem comunicar-nos. La independència és utòpica en un planeta esfèric llevat que governi Franco, així que, parlant de països separats per una llengua compartida, el Regne desunit emigra als Estats Desunits. Rendeix així vassallatge al continent que va voler esclavitzar.
Si no ets tu mateix, què tens per oferir als altres, un trencaclosques que els globalitzadors no saben desentranyar. No obstant això, ningú està fora de perill de l'exaltació identitària, quan s'ha ensorrat en ella un poble flegmàtic, escèptic, desconfiat i que manté les seves rutines després d'un atemptat terrorista. Els distants anglesos incorren en una puerilitat soviètica, amb tornades tan fanàtiques com «importarem els millors», que exclouen per endavant els seus mediocres socis antics. No queda clar si Europa sobreviurà a la fuga britànica, tot i que el coronavirus seguirà agermanant els blocs divorciats.
