El millor dels sostres de vidre és que quan els trenques tenen mal remei. En l'obertura solemne de la legislatura, la taula presidencial al Congrés estava composta per cinc dones i un home, el rei. Una proporció aclaparadora que, però, va passar bastant desapercebuda.
Felip VI es queda en minoria absoluta de gènere en la seva reial casa, i en la de tots, amb sengles presidentes en les dues cambres. Sort que a l'hora de la desfilada se li va sumar el president de Govern, però no hi ha marxa enrere en la refrescant imatge de paritat que ja no ens estranya.
I d'això es tracta. De normalitzar la presència femenina, i fins i tot acceptar amb naturalitat la seva preponderància en els moments estel·lars de la democràcia. Passin i vegin, vegin-les.
Puc entendre una de les primeres polèmiques sorgides en el camí del nou executiu, quan diferents col·lectius antiracistes van protestar per la designació d'una dona blanca per encapçalar la direcció d'Igualtat en el tracte i Diversitat ètnico-racial del ministeri que lidera Irene Montero. No obstant això, discrepo de l'efectivitat que una dona negra ocupi ara aquesta responsabilitat, en actitud de «les nostres coses», i no altres de superior calat com ara la direcció general d'Indústria, la secretaria d'estat de la Unió Europea o la direcció del gabinet del ministeri de Defensa. Molt haurà canviat el panorama quan una persona d'ètnia gitana sigui nomenada directora del CIS, secretària d'Estat de Política Territorial, o fiscal general de l'Estat. Barack Obama no va haver d'ocupar-se d'assumptes «racialitzats» abans de posar-se al comandament de la primera potència del món. Cal demanar qualsevol lloc de comandament, tots els llocs de comandament, no només els seients reservats. També aquesta imatge arribarà, per què no, la d'una dona d'orígens immigrants asseguda al costat del rei en la solemne sessió d'obertura d'una legislatura per la qual potser ningú, de nou, donarà un cèntim.
Davant el cap de l'Estat i la seva família va passar Pablo Echenique, portaveu al Congrés d'Unides Podem. Que important també que una cadira de rodes transiti amb tota normalitat pels viaranys del legislatiu, i fins i tot gosi prendre la paraula en nom de milers d'electors. Molt es va parlar de la inversió que el Congrés dels Diputats ha de realitzar per fer adaptar un espai ple d'obstacles a la realitat de parlamentaris molt capaços, amb problemes de mobilitat. Va ser un debat trist, que ens mostra que una cosa és aprovar lleis contra les barreres arquitectòniques, i una altra molt diferent faixar-se perquè tots els càrrecs electes puguin arribar en igualtat de condicions a la tribuna d'oradors. Un cop assolit el repte, encara li ha faltat a Echenique superar una prova amb nota, la de la genuflexió davant la monarquia. Al científic i polític se l'ha escrutat per la forma en què va passar davant el Rei i la seva família, ja que per la caverna ultramuntana no se li va apreciar la suficient reverència. Difícil de certificar el grau de fervor en una persona que necessita un motor per desplaçar-se i que no ha d'interrompre el recorregut de la resta, però en el seu dret està d'estalviar-se el besamans. Això del sostre de vidre del republicanisme sense complexos ens ho haurem de seguir treballant. Igual queda per a la propera legislatura.
