No soc ric, però, sempre que puc, miro de quedar per dinar amb gent més intel·ligent que no pas jo. Arribada l'ocasió, també miro de pagar el compte. Convidar intel·ligents a dinar, o a sopar, vet aquí que m'agrada molt. I, en qualsevol cas, quan es presenten, els impediments són d'ordre econòmic, o tenen a veure amb les agendes, ja que el problema mai no passa per l'escassetat de gent més intel·ligent que una servidora. N'hi ha per tot arreu. Gires una cantonada, aixeques una pedra i en surt una persona més intel·ligent que tu. Convidar-la a dinar em sembla, aleshores, una inversió. Com qui paga entrada per anar a sentir el conferenciant, però amb l'avantatge que, mentrestant, mentre reps aquella intel·ligència pots amanyagar papil·la i ganyot.

Quan dic gent més intel·ligent que una servidora no parlo d'eminències. Ara no us penseu que dino amb doctors en física quàntica o amb doctores en teologia medieval -cosa que també faria de grat, però no en conec cap. No: parlo de la intel·ligència en acció, aquell estat feliç de la persona que pensa i enraona, enllà del tema, i enfila idees, reflexions, fabrica rius, paisatges de pensament en marxa. No parlo de gent amb el cap ben moblat, com se sol dir, tot i que també, sinó d'aquella gent que és capaç de cavalcar un tema qualsevol amb el còctel just de sentit comú, creativitat, coneixements previs i cap por d'equivocar-se -perquè la por d'equivocar-se és cosa de saberuts i no pas d'intel·ligents.

De vegades, quan per fi m'entaulo amb gent més intel·ligent que jo, engego amb una pregunta bàsica, la porta d'un camp immens per córrer: vós, què en penseu, del món? I em disposo a escoltar. La gent intel·ligent, com els motors, necessiten una estona per escalfar-se. O pregunto pels oficis respectius. És molt agradable, sentir parlar algú sobre la seva feina, sigui quina sigui. Oficis, condicions laborals, sentimentals, opinions polítiques, esportives, tant li fa: quan la persona que hi pensa i n'enraona és intel·ligent, tot agafa interès.

Les persones més intel·ligents que conec sovint no són gaire il·lustrades. Més aviat son instintives. Lliures de l'enfarfec enciclopèdic, posen el cap a caminar, de paraula, tot dinant, i davant meu es desplega un fet prodigiós: la intel·ligència és un moviment efímer, més que no pas un amuntegament de saber. La intel·ligència tan sols necessita un espai i un temps per exercir-se. I és ideal, un racó més menys tranquil, una taula on desembarquen o en salpen plats i beguda. Això, i un marge raonable de temps per fer anar la mandíbula i el cervell. Llevat dels saberuts i dels pontífexs de replà, que en aquestes circumstàncies són insuportables, la gent amb qui he tingut la sort de dinar m'ha semblat d'una intel·ligència envejable.