Tradicionalment, en el món modern la pluralitat política es plasmava en un únic eix: dretes-esquerres. En funció de la societat i el moment històric hi havia partits més de dretes o més d'esquerres. A finals del segle XIX, apareixen a Europa els partits nacionalistes que capten vots i polítics tant de les esquerres com de les dretes. Això va incrementar la complexitat política i per tant la governança. Hi ha un tercer eix que complica la pluralitat política una mica més: la confrontació entre el món urbà i el rural, que marca diferències importants entre les grans ciutats i les ciutats petites i pobles. Les grans ciutats concentren població, finances, llocs de treball, grans universitats, projectes innovadors, infraestructures, mentre que els pobles petits i zones rurals es buiden de població i activitats socioeconòmiques.
Finalment a Europa ha aparegut un quart eix: els partidaris d'una Europa unida, és a dir, de la Unió Europea, i els que no accepten «l'autoritat europea». A Europa i també a Catalunya tenim europeistes i no europeistes (de moment a la resta de l'Estat espanyol aquesta divisió no és aparent). Ser part de la Unió Europea implica d'entre altres coses sotmetre els pressupostos nacionals a l'autoritat europea i tots, sense excepció, estan obligats a complir amb els objectius de dèficit establerts. L'exèrcit està subordinat a les estratègies de l'OTAN; els estats no tenen control sobre l'euro ni, per tant, possibilitat de dissenyar una economia totalment sobirana, i anar per lliure és severament castigat.
A tot això la pregunta és: a quin rang d'Estat quedarà reduïda la República Catalana? Podrà la República Independent Catalana amb la seva diversitat de partits i opcions socials suportar ser un miniestat a la Unió Europea? Si per als independentistes es fa insuportable que les decisions es prenguin a Madrid, podran avenir-se que les decisions rellevants es prenguin a Brussel·les i que l'eix francoalemany imposi la seva majoria democràtica i el seu poder econòmic? Si som part d'Europa, quin espai ens quedarà per a aventures locals més enllà o més ençà dels paràmetres europeus? Estan els eventuals futurs governants de la República Catalana disposats a obeir les directrius (o millor dit, les instruccions) europees? I si no volem ser part de la disciplina de la Unió Europea, quina sobirania tindrà la República Catalana fora de l'Europa política? Com és que ningú ens parla de les respostes a aquestes preguntes?
Per complicar-ho encara més, vivim una època convulsa en què les fake news es fan inevitables i omnipresents. L'objectivitat política fonamentada en les opinions dels experts i les estadístiques cada cop té menys espai públic i el que predomina són propostes basades en les emocions i sentiments (sovint fantasiosos, quan no irrealitzables). Tot plegat ens porta a més populismes i extremismes que mai podran resoldre els problemes i demandes de la gran majoria. Les xarxes socials s'han convertit en el vehicle d'aquesta desinformació (aquesta situació s'analitza rigorosament en el llibre recent de W. Davies. 2019. Estados nerviosos. Editorial Sexto Piso) i els nostres polítics ens serveixen un camp de batalla on les emocions i sentiments no deixen lloc per a l'objectivitat i el raciocini.
Sembla obvi que actualment hi ha grups de votants monolítics, incondicionals i refractaris a canviar el seu vot malgrat les falsedats que els seus líders polítics manifesten. Però també és cert que cada cop hi ha més votants que opten pels representants menys insuportables o potser els que considerem que són un mal menor. Quan sabem que a tots els partits els calen vots aliens a la seva ideologia i a les seves propostes per poder tenir presència rellevant als parlaments, el vot de càstig fa acte de presència. A més a mes, la temptació d'abstenir-se augmenta i decidir dipositar un vot en blanc que posi «sou uns...» ja ronda pel cap a molts ciutadans. Molta gent ja no sap a qui prefereix o a qui deprecia menys. Amb una Catalunya desllorigada per les quatre bandes i amb molta rauxa però escàs seny en la política actual, la pregunta és: Quo vadis Catalunya?
