Claire Bretécher ens va deixar dimarts, després d'haver contribuït a fer aquest món una mica millor amb les seves historietes. Quan els lectors d'Astèrix i els de Métal Hurlant convivien a França, la seva obra va ser valorada, reconeguda i acceptada, i es va convertir en una de les poques autores de pes dins d'un medi artístic, el còmic, atapeït de mascles alfa.

Bretécher va començar treballant al costat d'autors clàssics, com Goscinny, i en revistes infantils com Tintin o Pilote. Més endavant, cansada d'autolimitar-se, va decidir-se per les històries amb continguts adults i crítics i, en companyia de Gotlib i Mandryka, dos ninotaires irreverents, va fundar una capçalera mítica: L'Écho des Savannes.

Bretécher qüestionava tot el que volguessis: des de l'última moda a les servituds laborals. Al seu «túrmix» hi havia lloc per trinxar el matrimoni, la maternitat, les relacions de parella, el consumisme, el catolicisme o qualsevol convenció social.

Des dels inicis, va donar veu a dones potents, inconformistes empoderades, d'esquerres i, sovint, força autocrítiques. Una galeria de personatges que incloïa Santa Teresa, la princesa Cellullite o l'adolescent Agrippine, que protagonitzaria una sèrie d'animació.

Eren uns personatges femenins als antípodes de les superheroïnes de la Marvel, però els donaven trenta-una mil voltes amb uns diàlegs mordaços, lúcids i punyents, i amb aquell dibuix de traç viu, senzill, desmanyotat en aparença, que reflectia a la perfecció expressions com l'angoixa, el menyspreu, l'estupefacció, la indiferència o la ràbia.

Bretécher ha estat una gran narradora, un mirall de les nostres misèries. La trobarem a faltar.