16 de febrer de 2020
16.02.2020

Tenim dret a estar drets

16.02.2020 | 00:28

Aquest matí, molt de bon matí, he parlat de la felicitat, una il·lusió quasi impossible. Potser encara estava mig adormit i el meu parlar era poc expressiu, una mica pobre. Si tu vols ser feliç, era la idea que em rondava pel cap de manera insistent, no esperis la felicitat dels altres i procura aprendre de ser feliç pel teu compte. Ningú pot ensenyar-te a ésser feliç. A les escoles hi hauria d'haver una matèria transversal que contribuís al desenvolupament de les capacitats necessàries per no ésser infeliç. Així com ningú no t'ensenyarà d'ésser feliç, vull pensar que és possible aprendre a defensar-nos de la infelicitat. Si ets un infeliç, deu ser segurament perquè no has sabut evitar-ho. Però pensa que la castanya més forta que pots etzibar a aquells que no et poden veure o t'odien és fer-los avinent que ets capaç de retenir entre les mans, ni que sigui un glop, una embosta de felicitat.


Sèneca observava que sovint els humans cerquen la felicitat en un batibull de plaers fràgils i fugaços, i per això va parlar en abundància de la infelicitat humana, convençut que la infelicitat permanent és una realitat i que, segurament, cadascú és tan desgraciat com es pensa que és. Sobretot, perquè ningú no se'n sap defensar. I perquè sovint acudim a cercar la felicitat fora dels nostres límits. Aquell que per ésser feliç necessita que li toqui la grossa de Nadal, no ho serà mai.


Però vull insistir en la idea que, si vols ser feliç, has d'aprendre'n tu pel teu compte. Tenim dret a estar drets, però no tenim dret que siguin els altres que ens mantinguin drets. Quasi és un joc de paraules, un embarbussament que serveix perquè els al·lots aprenguin de parlar clar, per destravar la llengua a aquells que varen néixer amb la llengua travada. Tenim dret a estar drets, però no tenim dret que els altres ens mantinguin drets. És com aquell altre que diu: la meva senyora m'envia a veure si la seva senyora s'enyora, perquè si la seva senyora s'enyora, la meva senyora diu que no s'enyora. I encara un altre: el que roba una arrova de roba no roba l'arrova, que roba la roba. I aquest: dins cap cap cap tot quant cap dins aquest cap. Doncs, la mateixa cosa: tenim dret a estar drets...


Qui pot dubtar que tenim dret a estar drets? Però no tenim dret que siguin els altres que ens mantinguin drets. Vull dir que no podem exigir que siguin els altres que ens aportin la mica de felicitat que necessitam per viure. No són els altres que han de mantenir-te dret, si tu no n'ets capaç. El món d'avui ens ofereix una fórmula ràpida d'obtenir la felicitat. Se'ns diu que la felicitat pot comprar-se amb diners, que tots els camins que menen cap a la felicitat passen per les botigues de luxe, pels restaurants, per les sales de massatges, pels cotxes de grans marques, per les cases sumptuoses. I tot això té uns preus que deixen a fora un elevadíssim percentatge de gent. Llavors la felicitat només és per a molt pocs. I és el fet de sentir-nos privilegiats allò que ens fa feliços.


Algú ha dit que el consum és l'única religió que dona allò que promet, mentre passis per la caixa. Però també se'ns diu que les alegries momentànies passen molt de pressa, que el consum no ens porta a la seguretat ni a la sacietat, sinó a l'ansietat i la insatisfacció.


Però no sé si les coses han canviat. Encara avui acudim a cercar les delícies de viure en la satisfacció dels sentits: el paladar, l'oïda, la vista, l'olfacte, el tacte... Se'n deia els sentits corporals i eren vigilats amb rigor, perquè constituïen les vies a través de les quals s'introduïen els pecats mortals. Però els pecats d'avui són uns altres: la corrupció, la destrossa del territori en benefici propi, l'afany incontrolable d'acumular diners, l'augment de l'espai que separa els massa rics dels massa pobres, l'explotació de l'home per l'home, la perversió dels que criden « Que se jodan!», la maldat d'aquells altres que criden « A por ellos!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook