16 de febrer de 2020
16.02.2020

Josep Carner, la ironia lúcida

16.02.2020 | 00:28

En un dels seus reculls d'articles, Sagarra escrivia que el nom de Josep Carner «sempre serà d'una gran actualitat per a tota persona de bon gust» i afegia que «és un artista que segueix una trajectòria marcada de temps, no s'aparta del seu camí fent salts i giravoltes insospitats, es va afinant i es va madurant d'una manera gairebé imperceptible», per això arribava a la conclusió que la poesia de Carner «és una necessitat de l'esperit que no pot ésser més natural ni pot ésser més sana».


És a dir, l'any 1925, Sagarra ja s'adona que Carner, que tot just acaba de publicar El cor quiet, és un clàssic, en el sentit més rotund i expansiu de la paraula. Ho és perquè la seva poesia es revesteix d'una solidesa i alhora d'una elegància que va més enllà de qualsevol moda, moviment literari o etiqueta estilística. Ho és perquè el poeta fuig de les dreceres fàcils i cíniques, de les enganyoses pirotècnies verbals, de les efervescències enlluernadores però efímeres, de les urgències barroeres. Carner pren el camí llarg i costerut, el camí de la lluita constant, conscient i tenaç amb la llengua, que el durà a conquerir un gran domini lèxic, rítmic i mètric, a inventar-se paraules d'una sonoritat meravellosa i també a ser un traductor extraordinari amb solucions imaginatives que fan la llengua més mal·leable i rica (llegiu, les seves traduccions de Dickens, per exemple). Carner opta per una poesia de la reflexió moral, per una indagació de caire metafísic o per una immersió en el perdó, la redempció i la culpa. L'experiència d'un llarg exili li suscita també poemes elegíacs, compromesos amb la tradició literària i la resistència intel·lectual. Però, en qualsevol cas, tot es mostra sense estridències ni estirabots, sense escarafalls ni blufs filosòfics. Deu ser per tot plegat que la seva poesia traspua una gran naturalitat i honestedat, una humanitat gens afectada, fonda i propera alhora.


Aquest 2020 commemorem els cinquanta anys de la seva mort. Serà, doncs, l'any Carner, una excusa per llegir i rellegir una obra poètica lluminosa i reveladora. Uns versos que sovint, amb un escepticisme subtil, amb una bonhomia esmolada, ens mostren els límits de les nostres aspiracions, els paranys de la raó o els laberints de la nostra existència. És aquella ironia lúcida que recorre l'obra carneriana de dalt a baix i que tan bé es condensa en aquests magnífics versos del Cant VI del Nabí (1938): «Tot és follia,/ córrer i estar, vetllar i dormir;/ tot és engany de vides condemnades:/ donar-se i escometre i resistir».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook