20 de febrer de 2020
20.02.2020

Europa, 75 anys

20.02.2020 | 00:13

Enguany fa setanta-cinc anys que Europa va sortir de la guerra més sagnant que havia patit. El 1945, el nazi-feixisme havia caigut a tot arreu menys a Espanya. Europa estava en ruïnes i la seva població, amb manca de menjar, combustible i habitatge. Les estratègies de supervivència mantenien el racionament introduït durant la guerra. Milions de refugiats, exiliats i desplaçats buscaven refugi. Europa, en definitiva, depenia en gran part de la resta del món i de l'ajuda que podia proporcionar.

Les fronteres van ser redissenyades i milions de persones van ser desplaçades per la força. Es va produir el moviment cap a l'oest de les fronteres de Polònia i el control de la Unió Soviètica sobre els estats bàltics. Les fronteres també es van canviar a Itàlia i Bulgària en favor de Iugoslàvia; i a Romania, Hongria i Txecoslovàquia, a favor de l'URSS. Alemanya i Àustria es van dividir en zones d'ocupació.

Entre el 1945 i el 1949, es va obrir un abisme entre els antics aliats sobre tots els assumptes internacionals, els Estats Units, la Gran Bretanya i la França en una banda i la Unió Soviètica a l'altra. El xoc es produí entre democràcies liberals en el marc capitalista i estats comunistes d'economia planificada.

El perill soviètic va fer moure les elits del món occidental capitalista. Calia urgentment pal·liar els desastres de la guerra per evitar una explosió social als països més afectats que els conduís cap al comunisme. I a la vegada calia emprendre reformes dels mateixos estats, facilitant l'accés de les classes treballadores i de les empobrides classes mitjanes cap a uns serveis universals que donessin una alternativa occidental a la presumpta equitat que es propagava en les societats comunistes de l'Est d'Europa. Hi va haver, doncs, una pugna per tal que els excedents del treball no acabessin tots en mans del capital a una banda i de l'Estat a l'altra. Aquesta competència va significar dues dècades, almenys, de progrés social mai vist en el conjunt d'Europa, excepte a l'Espanya franquista, que hi arribà tard i malament.

Els fons del Pla Marshall van estar disponibles –excepte per a l'estat feixista espanyol– per a la majoria dels països d'Europa occidental i oriental, però la Unió Soviètica va instruir els governs dels països sota la seva influència per rebutjar l'oferta, la qual cosa contribuí a agreujar l'enfrontament entre blocs al continent. Quan va finalitzar el pla, tots els països beneficiaris havien superat el nivell econòmic que tenien abans de la guerra.

A l'ensems, els anys 1950 i 1960 es van caracteritzar per una millora substancial de les condicions de vida de la majoria de ciutadans europeus. El creixement econòmic i l'establiment de l'estat del benestar comportaren millores en els serveis d'habitatge, educació, assistència sanitària i social. A Europa occidental, la planificació del govern acompanyà la reconstrucció del sector privat.

En l'esfera comunista, les economies dirigides per l'Estat controlaren tots els recursos nacionals i intervingueren a voluntat en la vida quotidiana dels ciutadans.

En aquest període, els sistemes educatius europeus, tant a l'est com a l'oest, experimentaren canvis profunds. El finançament del govern augmentà a tots els nivells com a conseqüència del creixement econòmic i de l'estat del benestar, cosa que permeté a més nens i joves accedir a l'educació, per tal que ja no fos el privilegi d'una minoria.

Tant en el món capitalista com en el comunista, la necessitat de refer barris destruïts i de fer front a noves demandes d'habitatge feren créixer les ciutats satèl·lit i els grans conjunts es construirien segons els principis de l'arquitectura moderna. Els blocs de ciment gris es multiplicaren idèntics, al mateix temps que creixien les infraestructures de transport i els serveis socials. El dany causat per aquest funcionalisme extrem i la normalització estètica fou arreu; i només anys més tard es feu evident algun dels efectes negatius d'aquest model concentrat de barriades amb riscos creixents de degradació.

D'altra banda, s'estengué la societat de consum a les capes populars. La possessió d'un cotxe i d'una munió d'electrodomèstics, entre aquests els d'oci, com la televisió, fou possible per a una població creixent i simbolitzà la prosperitat europea. Al bloc comunista es permeté un nivell de vida correcte però que anà perdent capacitat de consum perquè els excedents anaven destinats al reforçament de la producció industrial i al poder militar. La distància entre allò que s'aconseguia i allò que s'hagués pogut aconseguir en un marc d'economia de mercat era molt més evident en països que abans d'entrar al bloc comunista havien experimentant una certa industrialització i modernització, com Alemanya de l'Est, Polònia, Txecoslovàquia i Hongria.

A l'Europa occidental, la creació de la Comunitat del carbó i del ferro, primer pas cap a la Comunitat Europea, fou la possibilitat d'abordar seriosament segles de guerres fratricides intraeuropees i alhora consolidar un pol econòmic i cultural diferenciat tant del bloc soviètic com del més descarnat capitalisme del món angloamericà. Va caure el bloc soviètic, la Comunitat Europea s'expandí, però fa la sensació que no acabi de trobar el seu lloc. I hi ha massa símptomes que sembla que ens vulguin portar a abans de quan va començar aquesta història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook