Fa uns dies sortia publicat un estudi d' American Express Open que deia que el 88 per cent dels treballadors fa servir el llenguatge corporatiu de les empreses sense saber realment què vol dir. Entre acrònims i anglicismes, anar avui a algunes reunions és un fart de riure: briefing, POA, tender, bullets, background, pitch, clipping, call, slide, TSO, CNMC... Podríem omplir totes les pàgines de Guerra i Pau només amb el llistat de mots que circulen especialment per les oficines i seus corporatives de les empreses, segurament perquè queda molt bé fer creure que ets una persona amb coneixements d'anglès, encara que després siguis incapaç de mantenir una conversa, o que saps molt del negoci.

Aquesta malaltia hauria de ser estudiada per l'Organització Mundial de la Salut perquè ha arribat a tal punt que hi ha persones que ja no saben dir bon dia sense ficar pel mig una paraula incomprensible per a la majoria de normals.

Històricament aquells sectors més tecnificats o més especialitzats ja utilitzaven expressions que s'escapaven a la comprensió humana: circuits per dir cables elèctrics, diplopia per dir visió doble, el número BIC per dir la referència del banc destinatari d'una transferència o la persea indica per dir una espècie de gerani. Aquesta tendència a allunyar-se del llenguatge clar s'ha agreujat en els darrers anys amb la incorporació dels acrònims i dels anglicismes, especialment a les reunions executives i a les presentacions amb aquella cosa que tant de mal ha fet a la humanitat i que es diu PowerPoint.

En molts països del món ja hi ha un moviment molt consolidat que reclama el llenguatge clar, és a dir, que ens puguem entendre tots plegats, malgrat no siguis un executiu de comptes, un mànager o un CEO, utilitzant les paraules més comprensibles per poder expressar allò per molt complex que sigui. Però el moviment que a mi em té el cor robat és el que s'anomena Parole Ostile i que a Itàlia lluita en part contra aquelles expressions incomprensibles o inadequades, especialment al món online.