Paràsits és una pel·lícula tova, estúpida, que no ensenya res, una visió estereotipada i acomplexada dels rics, un pamflet bonista construït sobre quatre tòpics que pretenen ser orginals, i fins i tot «frescos» -quin sinistre concepte!- i que naufraguen en el lloc comú i en la flaccidesa amb què la gran mediocritat del carril central vol estalviar-se les arestes de la vida sabent que paga el preu de renunciar al més elemental talent. Concedint-li tota aquella pila d'Oscars, Hollywood va explicitar la llegendària baixesa amb què ja fa temps que ha perdut qualsevol crèdit.
Paràsits és una enredada oriental, que ha agradat perquè es rabeja en el ressentiment contra el luxe i contra els rics, fent-los passar per babaus, i exalta una èpica del pobre barrut que estima la seva família, com si tenir diners et tornés idiota i només sent pobre poguessis tenir algun sentiment. L'obra tindria alguna gràcia, i potser algun interès, si aquest plantejament s'explicités d'una manera salvatge, violenta, valenta, però Paràsits és només una bajanada sense la menor importància, una falsa astracanada amb l'únic propòsit d'agradar tothom, i no sé si el director és tan bleda que aquesta pel·lícula és l'expressió de la seva ànima del no-res, o bé és un cínic que va fer el que calia per obtenir els premis que ha obtingut, i la fascinació al seu voltant dels homes que són mitjos homes, tan abundants en la nostra era i que tot ho empastifen de mantega.
Hollywood ha premiat aquests paràsits i s'ha amagat com una nena que tremola de l'única pel·lícula que mereixia tots els reconeixements, que és L'irlandès, de Martin Scorsese, amb Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci. Una pel·lícula en què tot el que ja sabíem torna a ser dit a poc a poc i amb tota la veritat i tota la decadència. Una pel·lícula minuciosa, descarnada, sincera, que explica la por i explica la vida, que es detura en el remordiment i l'explora, que pesa la culpa a la balança de la llibertat i no t'estalvia ni un sol detall de les inevitables conseqüències dels teus actes. Una pel·lícula madura, adulta, seriosa, no hi sobra res, res no hi falta; tots hi som compresos i no m'estranya que la colla de galifardeus i de mediocres de la sinistra Acadèmia li hagin negat qualsevol premi, i li hagin girat l'esquena, perquè passarien massa vergonya al mirall de tot el que han fet -i de tot el que els espera.
La nostra era és molt de brometes insulses com Paràsits, de directors, periodistes i poetes tous i sectaris, afectats, tontíssims, covards, que no han sentit mai la passió de res ni s'han jugat la vida per res més que per evitar jugar-se-la. Cada vegada em fan més mandra els mitjos homes que passen com lliscant per damunt de les coses, que parlen de cotxes o parlen de roba o parlen del Barça, que no aprofundeixen en el seu talent i en la seva inseguretat, i el malbaraten a les xarxes socials per fer el mec i donar-se com importància, quan ells mateixos trepitjaren la poca importància que podien haver tingut per la inseguretat d'enfrontar-se al risc de donar-li forma, perquè temien tant el fracàs que al final no han fet altra cosa que convocar-lo. Això és Paràsits i la carn de canó dels grans entusiastes de Paràsits. Així és com el món s'esfilagarsa i s'esmicola. Pensament feble i brometa. Una gracieta a Twitter, una fotografia a Instagram. Turistes de tot, senyors de no res. El guió podria haver-lo escrit Antoni Bassas, amb el seu somriure de conill. Bassas, que ha viscut sempre de tirar la pedra i amagar la mà. Bassas, que ha fet de la brometa i de la poca intel·ligència un negoci que hem pagat sempre nosaltres. Li escau el nom de la pel·lícula, li escau la bajanada, li escau la presa de pèl, li escau la covardia de voler empatar amb tothom i li escauen els premis Oscar en forma de milions d'euros que ha aconseguit saquejar a Catalunya en nom de defensar-la. Quin negoci ha estat, per aquests paràsits, fer-se el soldadet, l'afectat soldadet de Catalunya i del Barça, cobrant sempre per avançat i un preu completament fora del mercat; fent-se sempre els modestos i escarnint els altres pel que ells feien una i mil vegades, exigint càrrecs públics a canvi de no organitzar escàndols, creant empreses suposadament privades i posant la navalla al coll a les administracions públiques perquè et contractin. « Sin reinas bastardas no hay monarquía. Lo dice hasta Ansón : ¿de qué come Ussía?», canta magníficament Sabina. A la tornada jo em pregunto com es va fundar el diari Ara. Amb quins socis i quants diners cobraven de TV3 a través de llurs productores. També hi havia el Bassas, esclar, ell sempre hi és. Paràsits.
Hi ha pel·lícules que serveixen per explicar la vida amb totes les eclosions i totes les misèries. Per això L'irlandès és una pel·lícula per a homes sencers, perquè no la pots veure pensant que només és ficció, i no és fàcil aguantar el sotrac d'entendre que tot allò també a tu et passarà -a la teva manera. Hi ha d'altres pel·lícules que no és que expliquin només la misèria sinó que són elles mateixes la misèria. Misèria física, política, intel·lectual, moral, espiritual, com si a la butaca del costat del cinema hi hagués un mig home absurd llefiscós i fos el Bassas menjant-se't les crispetes.
