La caiguda comença en el punt més alt, així que l'inici de la davallada d' Inés Arrimadas ha de datar-se al desembre de 2017. La proclamació de Ciutadans com la força més votada de Catalunya va ser una conquesta individual de la seva cap de llista, una bufetada en ple rostre de l'independentisme per molt que preservés la majoria absoluta. La campanya vencedora va consistir a repartir «infàmies» a tort i a dret. Després de quedar primera, no se li va ocórrer millor pla que denunciar més «infàmies». Va demostrar que no sabia guanyar, i l'electorat castiga implacable els que no apliquen el seu veredicte. Al capdavall, Albert Rivera i Arrimadas van fugir de Catalunya, igual que Puigdemont. Quants morts d'èxit.
Rivera també es va encarregar d'acabar personalment amb Arrimadas, abans d'enfonsar Ciutadans al complet. El líder menys enyorat de la política espanyola no podia tolerar la resplendor de la dona que hauria d'haver encapçalat el cartell del partit a les generals. En lloc de refermar-se davant d'un personatge menjat per la rancúnia, la triomfadora de les últimes catalanes es va sentir assaltada pel pànic escènic. Apareixia a les fotos de comparsa de l'home a qui no va votar ni la seva llamborda. Des del segon pla, assentia amb el gest i dibuixava amb els llavis la paraula «infàmia».
Culminada l'única derrota possible, Arrimadas es dissol en el PP, amb candidats com Núñez Feijóo conscients que perden vots en carregar amb la formació parasitària. La primera Ciutadana extingeix la seva formació, però algú hauria d'informar les televisions estatals, que segueixen demanant les reaccions del partit taronja com si estigués situat per sobre de Vox, Podem o ERC, per citar només tres de les formacions que avantatgen als seus deu esquifits escons. L'evadit Rivera i la liquidadora Arrimadas han complert el seu objectiu, que Ciutadans no creixés perillosament.
