Els humans som conservadors de mena. Podem ser conservadors fins i tot en la forma de revolucionar-nos. Sempre ho fem igual. Repetim esquemes. Tant és si parlem de persones concretes com si parlem de col·lectius. Només per això la història esdevé una eina ben útil. Altra cosa és que en fem cas. O que tinguem una idea remota de com van anar les coses.
Fa unes quantes setmanes entrevistava una persona que va patir el final del franquisme. Les diferents formes de repressió dels cossos policials han estat exactament igual que les d'ara. Són estratègies i estructures de llarga durada que no canvien ni amb una llei ni amb un decret. Punxar rodes és una pràctica policial de baixa intensitat a bastament documentada. Com les castanyes més o menys intenses segons els moments. Els jutjats fan igual. Mirar d'arruïnar econòmicament el desafecte. Multes milionàries, embargament de béns i al carrer, amb una mà davant i una altra al darrere. I espavila. Els Mossos, que tenen una història ben llarga, també han tendit a repetir esquemes.
I la gent? També fem igual. Vam portar les urnes igual com -salvant distàncies- vam fer refugis antiaeris durant la guerra o com vam aixecar el Palau de la Música o el monument a Mossèn Cinto de Barcelona o les caixes de resistència dels temps d'en Clavé. En els nostres esquemes mentals l'Estat -com a sinònim d'ajuda o de suport- no existeix. Si vols alguna cosa no hi ha altra opció que arremangar-se. Arremangats i colze a colze. Els polítics fan com han fet sempre. Una escallimpada al segle XX català et deixa veient visions. Persistim en la divisió, el vol rasant, la mirada curta, les travetes i els interessos ínfims. I els polítics de l'altra banda, igual. Empenyent-nos cap a la revolta i esperant que ens aixequem per carregar repressió. L'1 d'octubre va semblar que ho capgiràvem. Doncs això.
