Avui és l'últim dia del Carnestoltes, que precedeix el dimecres de cendra de la Quaresma. Així doncs, segons la tradició catòlica, és el dia en què es pot fer un gran tiberi abans dels quaranta dies de dejuni estipulats per la Quaresma.
El Carnestoltes deriva d'una festa pagana, la qual pretenia lliurar-se d'aquelles privacions que arribaven acompanyades amb el període de la Quaresma, que es caracteritzava per la duresa, repressió i sacrifici.
O sigui, avui encara tenim llicència per la desmesura de tota mena. Alguna cosa semblant a una treva en la contenció de la qual emana la norma primera d'urbanitat: la discreció abans que l'estridència.
Si el món estigués poblat exclusivament per éssers assenyats i racionals, segurament no hauria calgut preveure uns dies per a la disbauxa. Encara que també és cert que algunes persones passen gran part de les seves vides sobreagitades o buscant baralla i, fins i tot, el més assenyat de nosaltres, de vegades, deixa que les seves emocions ens superin.
Sempre ens queda el Carnestoltes per legitimar la gresca sense límits.
Hi ha teories que afirmen que el nom de Carnaval s'associa a les bacanals. Una bacanal era un culte romà a Dionís/Bacus, déu del vi i de les festes, l'esplai, que amb la ajuda de les «bacants», les sacerdotesses, es trencava desenfrenadament amb el convencionalisme i formalitat de l'època.
Avui dia el Carnaval és una festa concebuda com una diversió, on la disbauxa, la sàtira i la gresca en són els principals protagonistes.
Les persones canvien la seva identitat per transformar-se i fugir de la seva vida quotidiana, almenys per unes hores. Però ho fan de manera anònima per mitjà de les disfresses i màscares. Fins i tot, es fan bromes, crítiques i sàtires burlesques, com són les comparses gaditanes d'allò que no agrada. Les bacanals ja són una altra cosa.
