El Parlament de Catalunya, més conegut com «el Parlament de la senyoreta Pepis» en l'argot polític a l'ús, manté viva una comissió d'investigació sobre l'1-O i les conseqüències derivades de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola; és a dir, sobre el període més nefast sofert pel nostre país des de fa anys i panys gràcies a l'alçament contra l'Estat que liderà Carles Puigdemont.
Resulta obvi que JxCat, ERC i la CUP el pretenen mantenir viu en la memòria col·lectiva del nostre país per interès partidista i infantiloide. Són tan necis que s'investiguen així mateixos mentre van a La Moncloa a «passar el raspall», com en deia el president Tarradellas, al cap del Govern espanyol, Pedro Sánchez, com si res no hagués passat. Qui ho entengui, que m'ho expliqui.
En Dret Parlamentari, tota comissió d'investigació se situa en el punt més alt de l'anomenat control al govern. A quin govern? Si la bibliotecària del campus de Montivili d'aleshores hagués acceptat la donació de la meva biblioteca parlamentària -sens dubte la millor per complerta i nombrosa de la província de Girona i no és cap petulància-, a la Universitat de Girona, oferiment vehiculat a través de la doctora Gemma Geis, aleshores vicerectora de la Universitat i avui il·lustre diputada i portaveu adjunta de JxCat al Parlament, els alumnes de la Facultat de Dret -i algun professor de Polítiques- sabrien que tota comissió d'investigació parlamentària sempre ho és respecte de l'executiu del moment.
Què vol dir, això? Doncs que, en el nostre entorn europeu i més concretament en l'àrea continental, tota comissió parlamentària d'investigació es crea -si la majoria simple del ple així ho acorda- sobre la base d'un fet greu i/o extraordinari comès per l'executiu del moment o algun del seus membres. Ni pot haver-hi comissió d'investigació sobre governs anteriors, ni tampoc, naturalment, sobre governs posteriors.
Però, tanmateix, a ca la senyoreta Pepis aquest modus operandi no ha estat respectat: ni quan la comissió d'investigació del 3% i de la família Pujol, ni tampoc en aquest cas que ho és en relació amb l'1-O. Els diputats al Parlament de Catalunya, darrerament, ja han deixat suficients penyores de la seva ignorància, inconsciència o analfabetisme en grau supí. O tot plegat i ben ordenat.
En la sessió d'aquesta setmana, hi han comparegut els senyors Josep Oliu -president del Banc de Sabadell-, Jordi Gual -president de Caixabank- i I sidre Fainé -president de la Fundació Bancària La Caixa. Els tres foren preguntats per les causes que conformaren la decisió de traslladar les seus socials a Alacant i a Mallorca, respectivament, en una mostra més d'arrogància intestinal dels diputats independentistes que, encara avui, no han demanat perdó -ells i la resta dels seus dirigents, més l'ANC i Òmnium Cultural, i el carnaval de sigles que els acompanya- per l'engany a què varen sotmetre la meitat de la població catalana.
Una meitat menys dos punts subdividida, avui, entre els que encara es creuen això tan ridícul que Catalunya és una república i els que comencen a preguntar-se si no va ser, tot-tot, una presa de pèl col·lectiva els danys colaterals de la qual encara paguem amb interessos. Per exemple: ja no som la primera locomotora d'Espanya, ni seguim pertanyent al selecte club dels «cinc motors d'Europa» -l'ingrés es va produir en temps del president Pujol i va mantenir-se sota les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla-, ni encara hem entrat en l'era digital i ni tan sols sabem quan hi serem. En política i en economia, que és el seu termòmetre més precís, les fanfarronades, les valentonades, les bravates, les jactàncies i les arrogàncies es paguen.
El procés, l'1-O, la proclamació no publicada de la República i el penós etcètera que per sempre més els acompanyaran com a mostra clarificadora del concepte que hi ha darrere del terme rauxa, creà inquietud primer i després por, fins a arribar a la xifra d'11.600 milions d'euros sortits de les dues esmentades entitats bancàries durant les tres setmanes següents a l'1-O. Tots ells de procedència privada; cap euro de les administracions públiques. Varen tocar el dos perquè, com va dir amb precisió quirúrgica en Fainé, «els estalvis són sagrats». Vet aquí que n'és de senzill explicar-ho i entendre-ho.
