Havia de ser una negociació, però es va començar a desfibrar i va quedar en diàleg. Ara a Madrid ja parlen de retrobament. El cas és que, tot el que sigui política, s'acaba emmascarant de sentimentalisme i se n'acaba parlant en termes morals. Aquí i allà. El sentimentalisme és un fangar que ens allunya de l'acció i que pretén deixar-nos postrats a casa llepant-nos les ferides. Que ho facin ells ho entenc. No tenen res a oferir als catalans, siguin indepes o no. Que ho facin els partits independentistes és més greu. El Parlament de Catalunya va votar que a les converses amb el Govern espanyol hi havia d'haver un mediador. Però és igual. Desautoritzen la institució que diuen defensar. Si tu ja no et respectes, com et respectaran els altres? Aquí els mitjans també pressionen i el relat diu que no posem pals a les rodes, que encara gràcies que ens escolten. Doncs endavant.
A aquesta sessió de «retrobament», hi han assistit els d'En Comú Podem. S'han passat anys dient que els votem perquè, si són al Govern espanyol, hi haurà una força a favor de l'autodeterminació a Espanya. Doncs tampoc. El ministre Castells ja se n'ha desdit i la Jèssica Albiach, que -com Coscubiela o Franco Rabell- el 27 d'octubre del 2017 es va passejar pel Parlament mostrant el seu cartellet a les càmeres amb un NO, només escampa l'odi decimonònic a qui considera la dreta. Una manera com una altra d'encobrir claudicacions històriques: federalistes que no volen federar res. Socialistes sense cap intenció de fer socialisme i autodeterministes de boqueta. La Rosa Lluch s'hi afegeix: no hi haurà referèndum, ni amnistia, ni res. La llei és la llei. La recepta: resignació. I mentrestant sembla que els de Cs tenen a sou Betancor. Sí, el membre de la JEC que es carrega la presidència de Quim Torra. Però la llei és la llei. Quin fart de riure.
