04 de març de 2020
04.03.2020

Mai estem prou preparats

03.03.2020 | 23:49

Mai estem prou preparats per a la mort d'una persona estimada. Encara que en el seu record hi hagi tanta càrrega de positivitat que, en el fons, ens hauria de servir de motor i llampec per tants inicis, però sempre tenim present la pèrdua, i la buidor que l'absència ens provoca a la nostra vida.

Mai estem prou preparats per entendre els anuncis de la tele de roba de luxe i colònies, hiperpoblats d'adolescents que, excepte si són fills de milionaris, no tenen gaires oportunitat d'accedir a aquestes marques. En canvi, són tan meravellosos aquests paradisos de color, música a l'última i aromes de colònia embriagadores i cool. Mai estem prou preparats per madurar, quan madurar significa acotar el cap, i perdre l'esperança. Mai estem prou preparats per reconèixer els nostres errors. I per cercar alternatives a allò que teníem previst damunt un paper. Vegin alguns dirigents i líders polítics, que caminen anys i panys cap a un carreró sense sortida, i segueixen en el laberint, com el hàmster que es belluga dins la roda. L'esperança és com el far que al bell mig d'una tempesta, et proporciona els segons de llum que diferencien el naufragi de l'oportunitat de recuperar el rumb i tornar a bon port.

Mai estem prou preparats, en aquesta època de l'Instagram exhibicionista, de mostrar allò que és realment la nostra veritat, i no pas un «postureig» de cara a la galeria. Perquè fins i tot els temes més íntims, i sensibles, semblen fabricats per assolir un munt de likes i comentaris positius sobre la nostra capacitat per commoure. Mai tanta veritat s'ha disfressat de tanta frase d'autoajuda. Mai estem prou preparats per a la mort d'un infant a les platges del Primer Món i, curiosament, sempre estem preparats per ignorar situacions similars a d'altres latituds, a condició que no siguin properes a casa nostra. Precisament, part de la nostra felicitat es construeix en la capacitat de no prendre com a propis tots els problemes, neguits i dolors del món. Perquè per molt empàtics que siguem, l'ésser humà ha de saber què és allò que pot fer, i què està disposat a donar per estar en pau amb un mateix i la seva consciència. Mai estem prou preparats per entendre que les nostres limitacions no ens fan ser més dèbils, sinó tan humans com la resta d'individus, i aquestes limitacions ens han d'empènyer a intentar arribar, gràcies a la solidaritat, a llocs que no haguéssim somiat trepitjar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook