05 de març de 2020
05.03.2020

Què en queda dels liberals?

05.03.2020 | 00:23

Si parlem de liberalisme convé aclarir l'àmbit a què ens referim, ja que, com ens adverteix fins i tot la mateixa Wikipedia, es tracta d'un vocable polisèmic, és a dir, que es pot referir a moltes coses. Així que cenyim-nos a l'expressió en el seu significat més polític, i les seves derivacions econòmiques, sense prestar atenció al component moral que també conté.

I acotem encara més la qüestió per referir-nos, de manera més específica, a les circumstàncies espanyoles al voltant de l'esmentada paraula. Al·ludim, per tant, els liberals espanyols, que poc han tingut a veure amb les tradicions liberals anglosaxones, com bé ens assenyala Isaiah Berlin, possiblement el pensador liberal més sagaç i erudit de tots els que ha procurat la tradició britànica contemporània, que no són pocs.

En qualsevol cas, partim d'aquelles Corts de Cadis que van promulgar el 1812 l'anomenada constitució liberal espanyola, la Pepa, com el moment fundacional del liberalisme polític al nostre país. Aquells diputats «gaditans» venien de guanyar una guerra a l'invasor francès del qual, però, van tractar d'assimilar el seu jacobinisme, de tal manera que al mateix temps que van crear el nacionalisme espanyol –desarticulat fins llavors– es van proposar fer un salt modernitzador prenent com a referències aires revolucionaris francesos que havien bufat amb prou feines uns vint anys enrere des de la Bastilla.

Ja llavors, al nostre país es va anomenar liberals el que avui consideraríem l'esquerra, dividida també entre els dulcificats socialdemòcrates i els més radicals, mentre que els moderats del segle XIX, seguidors del pensament il·lustrat de Jovellanos, tan influït pel positivisme de David Hume, representarien actualment posicions que consideraríem centristes, les quals també han estat sotmeses a oscil·lacions polítiques, de vegades tempestuoses, en funció de les seves relacions i aliances a un costat –amb el veïnat conservador– o un altre –amb el galimaties de l'esquerra. Res de nou.

La tercera pedra angular del règim parlamentari d'aquell moment i de tan curta vida, la representaven els anomenats conservadors, la dreta tan característicament espanyola, defensora del tradicionalisme i de l' status quo heretat del passat. D'influències menys il·lustrades i de tall ultramuntà; més de rosaris que de llibres.

Amb la restauració democràtica actual, la del règim constitucional del 1978, aquell espai liberal de caràcter centrista va ser engolit en pocs anys i el paper frontissa moderador va ser ocupat pels nacionalistes, tant catalans com bascos, més democristians que liberals, tot s'ha de dir. Els liberals del 78 van acabar diluint-se entre els conservadors i els socialdemòcrates un cop més, donant pas al bipartidisme que ens ha governat les quatre últimes dècades.

Però quan la cabra nacionalista catalana va pujar a la muntanya de l'independentisme, aquell espai moderador va tornar a quedar orfe. D'aquí va sorgir el que va ser en els seus començaments un coratjós moviment polític de naturalesa molt civil, Ciutadans, que com deia el seu jove líder en els inicis, es partien la cara davant el pensament únic catalanista que havia ocupat la pràctica totalitat del moviment polític a Catalunya.

Aquells Ciutadans es debaten, repetint la història, camí de la insignificança política per la manca de perícia del seu líder, aquest novell Albert Rivera que finalment es va autoimmolar en els altars dels seus propis errors estratègics. Els hereus, inexplicablement, persisteixen en antigues relliscades. Empren la veu parlamentària de manera altisonant, analitzen amb traç gruixut i no sabem molt bé quin país possible proposen.

Coneixem més els seus adjectius desqualificadors que els seus programes. I és tal la contumàcia de la seva estratègia política que en convenir la seva aliança política amb el delmat Partit Popular, en comptes d'obtenir el favor de l'ala més oberta dels conservadors han provocat just el contrari. D'aquesta manera, PP + Cs es confon amb una marca radicalitzada més que moderantista, que ha expulsat els liberals del PP cap a l'ostracisme i perpetua entre Ciutadans els més intransigents, al front dels quals Inés Arrimadas sembla reconvinguda en una espècia d' Agustina d'Aragó del postriverisme inflamable.

Novament, l'espai de l'equilibri polític al nostre país queda buit, a ocupar per la força hegemònica de cada moment i no com a factor per a la cogeneració de lleis sensates, d'àmplies majories socials i que actuïn com a contrapesos estabilitzadors.

El que ha passat va contra qualsevol pensament liberal: s'ha llançat el PSOE socialdemòcrata en braços dels elements més inestables de l'arc parlamentari i s'ha donat oxigen als discursos més dantescos de la dreta extrema i del neoaznarisme del passat.

Els liberals, delmats, partidaris avui del lliure mercat en l'econòmic però del seu reajustament social, d'àmplies llibertats personals i polítiques –més que de les nacions–, de la ironia i el relativisme i no de l'apocalipsi i el credo, avui, de nou, busquen, com zombis, els que puguin representar els seus anhels i ideals. I per als que ha de seguir vigent la màxima d'un altre il·lustre liberal, Karl Popper: «Jo puc estar equivocat i tu pots tenir raó, però mitjançant l'esforç podem acostar-nos a la veritat»: (...) by an effort, we may get nearer to the truth.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook