Tot i que encara avui existeix polèmica històrica, sociològica, filosòfica i de tot ordre al voltant del com i de quina manera ha influït el cristianisme -especialment el catolicisme- en la vertebració d'Europa, ningú no nega que les tres fonts de la seva cultura comuna han estat la concepció filosòfica grega, la creació jurídica romana, el patrimoni religiós jueu i sobretot el llegat del cristianisme.
Aquest últim, que gira al voltant de Jesús de Nazaret i el Nou Testament, té en la Declaració Universal dels Drets Humans i en la part dogmàtica -així es diu- de totes les constitucions europees escrites, àdhuc l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la prova del nou de la contribució cristiana als valors comuns dels pobles europeus. Fins i tot en la tensió bipolar comunisme/capitalisme, nascuda precisament a Europa, s'hi observa un substrat judeocristià. La identitat europea, com va dir el cardenal Martini, es troba lligada estretament al cristianisme.
Tanmateix, com diu la meva amiga Pilar Rahola, una cristiana escèptica però defensora del catolicisme, «el menyspreu al catolicisme en particular i al cristianisme en general forma el relat públic i publicat d'aquests temps». És ben cert. I ho és de cert, perquè a diferència d'altres religions o del mateix ateisme, que troben molta més protecció en les administracions públiques, en els legisladors i en l'opinió publicada, l'anticatolicisme forma part d'allò que venim a anomenar «el políticament correcte».
Cagar-se en Déu, el renec per excel·lència del carreters quan era jove, es troba protegit per la llibertat d'expressió per feblesa moral i ètica de la jurisprudència elaborada pels tribunals de justícia. I ficar-se en Jesucrist, el Papa, l'Església, la Conferència Episcopal Espanyola, i un llarg etcètera resulta molt més a compte, fins i tot econòmicament, que no pas posar-se en Mahoma i en la seva doctrina, igualment monoteista, i en part copiada dels evangelis, no fos cas que es repetís allò de la revista francesa Charlie Hebdo o et caigui una fatwa que no et deixi viure tranquil·lament a cap lloc del planeta.
Ara mateix, el conseller Bargalló ha iniciat una autèntica creuada contra els centres religiosos de signe catòlic i de manera singular pels regits per l'Opus Dei. No és ni modernitat ni progressisme; és incultura i fascinació cool per tot allò que sigui estatisme i anticristianisme. Si en Bargalló és d'esquerres, un servidor és el que té l'encàrrec suprem de posar fi al món. No essent verídic això darrer, constitueix una xuminada -plena de glamur, per descomptat- dir-se d'esquerres. De «boquilla» tots els d'ERC són d'esquerres; de fet i pels fets, i també pels seus orígens, cap ni un. Només ho són el reprimits -ves a saber per què- i els diarreics diplomats en verborrea histèrica. La resta, burgesos. De poble o de ciutat, però burgesos. Un fills de papà fent-se els progres.
Ignora, el conseller Bargalló, què diu l'article 27 de la Constitució Espanyola. Entenc perfectament que acceptar, respectar i complir la llei de lleis li toqui els seus picarols, en expressió loquaç de la divertida Carbonell de la sèrie Plats bruts produïda per la TV3 d'abans, però li agradi o no li agradi, allí es troba en plena igualtat el dret a l'educació i la llibertat d'ensenyament, així com l'obligació que tenen els poders públics -tots- de garantir el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin una formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions.
Si en Bargalló vol fer de saltimbanqui i de matacapellans, ho té difícil. Sobre l'esmentat precepte constitucional, els nombrosos desenvolupaments per llei orgànica i el concert econòmic amb centres educatius d'ideari cristià o altre, hi ha tones de jurisprudència unívoca i inequívoca del Tribunal Constitucional que el sepultaran. Hauria de llegir més a la Rahola: «Caldria eliminar l'anticatolicisme políticament correcte, (perquè) en general és més cristianòfob que equànime». Doncs això. I mentrestant, què diuen els catòlics Torra o Mas o Junqueras? Res. Anem bé.
