Puigdemont, papers en mà, es va dirigir als milers de persones congregades a Perpinyà amb un missatge concret, clar i, sobretot, contundent, dient el que ell volia que recollíssim tots els mitjans: «Lluita definitiva» -en veu alta- i «no al diàleg» -en silenci-. L'expresident de la Generalitat sap com enarborar les masses i fer arribar a la resta el que vol que se sàpiga. Ho va aconseguir perquè el seu primer objectiu era fer creure als fidels que l'independentisme encara és possible, que s'aconseguirà allò que no va poder ser el 2017 i que només falta una miqueta per fer el tomb que no es va produir després de l'1 d'octubre. Necessita que els independentistes es reactivin i no perdin la fe i per això no explica per què no va fer efectiva la república, per què no va seguir endavant, per què no es va atrevir a treure la bandera espanyola. No ho va fer perquè sabia perfectament que el resultat era el mateix i les conseqüències encara pitjors. Per això va marxar. Era dels pocs que sospitava que la presó no seria cosa de dos o tres dies. El missatge també anava dirigit a ERC. La «lluita definitiva» -aquesta més real- és contra Esquerra per l'hegemonia de l'espai electoral processista. I els republicans van tornar a caure en la trampa, no només assistint al míting, sinó també deixant que el seu líder, a la presó, fos xiulat. El primer round és per a Puigdemont.
