L'Onyar va ser el riu de Girona des de la fundació de la ciutat; però durant molts segles el seu curs discorria al marge del nucli urbà. Poc a poc anaren sorgint edificacions a l'esquerra del riu i arribà un moment en què ja es podia parlar de la Girona de la dreta i la Girona de l'esquerra de l'Onyar. D'una manera semblant, ara podríem parlar del Ter, com a riu urbà de Girona. Però podem recordar un temps, no gaire llunyà, en què el curs del Ter era marginal en relació amb la ciutat. Encara que en determinades ocasions hi tenia una influència molt decisiva. Quan es produïen les sovintejades inundacions, si coincidia l'augment del nivell del Ter amb el de l'Onyar, la situació s'agreujava notablement. L'Onyar quedava embotit, amb la impossibilitat de produir-se l'aiguabarreig amb el Ter. Aleshores vèiem com l'Onyar anava pujant de nivell, mentre l'aigua discorria en direcció contrària. I la ciutat patia la terrible inundació.

També el Ter té relació amb la Devesa, de tal manera que fou necessari construir obres de protecció del parc urbà. I en certes ocasions tot i els murs de contenció el parc s'ha vist envaït per les aigües del riu. Per altra part, la proximitat del Ter proporciona una considerable humitat molt favorable per a la vitalitat dels arbres de la Devesa. Abans de la construcció dels pantans de Sau i de Susqueda i de la derivació d'una considerable quantitat d'aigua a Barcelona, el volum d'aigua al pas del riu per Girona era molt superior i per tant més notable la humitat que en rebien els arbres de la Devesa. L'existència dels pantans ha estat molt positiva per evitar les inundacions que sovint patien tant la ciutat com la Devesa. Però l'arbreda se n'ha ressentit.

Anteriorment a l'annexió a Girona d'una part del terme municipal de Sant Gregori, el curs del riu marcava la separació dels termes municipals de Girona i de Sant Gregori, quan aquest era un dels més extensos de la demarcació provincial. Però ja aleshores el que fou alcalde de Girona els darrers anys del segle XIX, Emili Grahit, preveia que en un futur la ciutat s'expandiria per l'esquerra del Ter, amb noves barriades i grans avingudes.

La comunicació entre les dues bandes del riu que ara es fa per uns ponts que admeten un trànsit intens i ràpid, en altre temps es feia amb una barca. La barca de la qual tenim més informació, pel fet d'haver conegut persones que en feren ús i per tenir-ne fotografies, és la que transitava pel lloc on es construí el primer pont, anomenat pont de la Barca.

Podem suposar que anys abans n'hi hagué una altra de barca. Recordo que pels verals de Fontajau, ran la carretera de les Planes, hi havia un hostal o berenador que es coneixia pel nom de La Barca Vella. Nom que derivaria de l'existència en aquell paratge d'una barca, anterior a la que ens és més coneguda.

Hi ha una fotografia de l'any 1900 en la qual es pot veure la barca, la que podríem dir nova, en què hi viatja un grup de persones i un animal de càrrega. Tot i que aquella barca era d'una grandària considerable, quan es produïa una de les sovintejades inundacions no podia fer el seu servei i es trencava la comunicació entre ambdues ribes del riu. En aquell inici de segle la necessitat de construir un pont era un clam constant tant per part dels gironins com dels habitants de Sant Gregori.

Finalment el pont es construí i pogué entrar en servei l'any 1906. Els primers dies del mes de febrer de l'any 1939, en ocasió de la retirada de l'exèrcit republicà, aquest pont va ser dinamitat en els seus dos extrems i va quedar indemne la part central. Interinament s'hagué de travessar el riu per una passera provisional que ràpidament construïren els enginyers militars amb uns taulons sostinguts per un conjunt de barques. Posteriorment es construïren els dos trams que havien quedat inservibles i que impedien l'ús del pont. Modernament aquell pont ha estat remodelat per facilitar el pas de bicicletes i disposar el trànsit en una sola direcció. Pels anys seixanta del segle passat es construí un nou pont. Els tècnics consideraven que el lloc indicat era aigües amunt del Ter, més o menys per on ara hi ha el pont de Fontajau. Però l'Ajuntament volgué que se situés aigües avall del pont existent. Amb el propòsit que el trànsit que procedeix de la frontera i es dirigeix a la Costa Brava passés per l'interior de la ciutat. Darrerament, ja en temps de l'alcalde Joaquim Nadal, es construí el pont de Fontajau, i l'experiència està demostrant l'encert de la seva ubicació.

Quan jo era petit, ran del pont de la Barca ja hi funcionava el berenador o restaurant, aquell en el qual, l'any 1958, Salvador Dalí hi celebrà l'àpat de noces. Quan anàvem a passeig cap a Fontajau, passat el pont es baixava per seguir el camí que passava pel davant del berenador, a l'exterior del qual hi havia un viver per on es movien anguiles i granotes, la contemplació del qual era un atractiu per a la mainada. I aquelles anguiles i granotes magistralment condimentades feien la delícia dels gurmets que freqüentaven el restaurant.

Passat el pont ja ens trobàvem en un ambient totalment rural i ja fos pel camí que discorria ran del riu, o per la carretera que estava sense asfaltar i tenia un trànsit molt escàs, s'arribava a Fontajau. Un paratge que era molt freqüentat pels gironins, en el qual se celebraven les fagines amb què es remataven les festes de carrer d'alguns dels barris de la ciutat. Aquell fi de festa consistia en un berenar, unes sardanes i el retorn, cantant L'airet, l'airet de la matinada!, amb acompanyament de l'orquestra.

Antigament el Ter també era com la platja de Girona. Eren temps en què no tothom tenia facilitat per desplaçar-se fins a la Costa Brava. I fins l'any 1933 a Girona no hi havia cap piscina. Els que volien banyar-se ho feien al riu. Algun de molt atrevit es tirava a l'aigua des del pont, com si es tractés d'un trampolí. Per l'indret on ara hi ha el parc de Domeny hi havia la gorga d'en Bru, que resultava perillosa i gairebé cada estiu algun banyista hi havia perdut la vida. Durant el dia era rar que s'hi ba­nyés alguna dona. El costum era que hi anessin al captard, en grup, acompanyades del pare o d'un germà gran d'alguna d'elles. En part era per tenir vergonya que les veiessin en banyador, però també per no emmorenir-se la pell. Detall que aleshores no era de moda.

Com podem comprovar, ara l'esquerra del Ter s'ha anat urbanitzant. La rambla Cugat, la urbanització de Fontajau i la que s'està començant a edificar de Domeny, el parc de Can Bru. La vital barriada de Germans Sàbat, amb l'escola, l'institut, la biblioteca pública. I el restaurant més important del món. La previsió d'aquell antic alcalde de Girona està sent una realitat, fins i tot en algun aspecte la supera.