15 de març de 2020
15.03.2020

L'escenari 2008

15.03.2020 | 06:00

L'escenari 2008 ja és aquí si no actuem amb contundència i rapidesa. Són les paraules que la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, va utilitzar davant els líders de la UE. És el desig Draghi, aquesta mena de sortilegi que ja va funcionar una vegada –«Whatever it takes and believe it will me enough»–, la ferotge artilleria que domini els mercats rebels i recuperi l'estabilitat necessària. Serà suficient aquesta vegada? Potser sí, potser no, depèn també dels terminis: no a curt, però segurament sí a mitjà i llarg, quan la pandèmia es trobi sota control entrat el 2021. Perquè resulta ingenu pensar que els pics epidèmics es controlaran definitivament abans –les millors previsions apunten cap a un moment crític la propera tardor/hivern quan el Covid-19 se sumi a la grip estacional– i també perquè el xoc econòmic que s'acosta té causes i orígens molt diferents als que va causar el crac financer de la passada dècada. Avui, un cop rescatats, els bancs es troben ben capitalitzats i són solvents, guanyen diners fins i tot en un entorn extremadament advers de tipus d'interès negatius. L'actual esdeveniment sísmic pot accelerar, això sí, la concentració bancària, un procés que ja porta anys en marxa, però que no havia finalitzat el seu recorregut. El futur a una dècada són unes poques grans empreses financeres, de caràcter transnacional. Un diria que el Santander serà un campió europeu –té mida per a això– i que el Sabadell, en canvi, i per posar un exemple, serà absorbit o es fusionarà amb un altre pes mitjà. Però aquestes són pinzellades que no apunten al cor del problema que encarem ara, un doble xoc d'oferta i demanda que per poc que s'allargui la quarantena forçada provocarà un efecte en cadena sobre la indústria, el comerç i el treball. Una economia en semiparàlisi, tenallada per una por contagiosa, s'acosta més a un escenari desconegut per a la majoria de nosaltres que als seculars cicles econòmics definits per la dualitat de l'estalvi i el crèdit.
Per descomptat, ningú sap què passarà en el futur. Però cal plantejar una hipòtesi plausible: la millor gestió política i institucional de la crisi del coronavirus en els països asiàtics –no només a la Xina, un règim autoritari, també en democràcies consolidades com Corea de sud o el Japó– accelerarà el desacoblament econòmic dels dos mons. Els vencedors de la globalització seran els orientals, mentre Occident, com succeïa amb les plagues de l'antiguitat, prefereix tancar els ulls a la realitat, sobrerreaccionant a deshora i malament. Ho pagarem tots, mentre es posen espelmes al santoral de la ciència, confiant que la cura arribi abans que sigui massa tard. I així com estic convençut que les estrictes mesures que hauran de prendre els governs aconseguiran moderar els fluxos epidèmics, reduint el risc del coll d'ampolla sobre els serveis sanitaris, també sé que res és gratis. I que el cost de no haver pres decisions abans –els errors comesos el passat cap de setmana per Pedro Sánchez formaran part algun dia de la història de la infàmia– tindran conseqüències rellevants. No apocalíptiques, és clar, però sí molt importants en termes socials i econòmics, culturals i polítiques. Els equilibris mundials canviaran molt més ràpid del que podíem preveure fa tot just uns mesos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook