17 de març de 2020
17.03.2020

Calomarde (1773-1882), el nou fouché de ferran Vii

17.03.2020 | 00:11

Diu el professor Josep Fontana: «... els liberals espanyols, que sabien que el camí del creixement econòmic passava per l'eliminació del latifundisme eclesiàstic i del règim senyorial, varen intentar posar a la pràctica entre 1808 i 1824 les idees i la reforma social inspirades per la constitució de Cadis, una carta magna que el monarca Ferran VII jurà i traí tres vegades i, mitjançant els apostòlics i el seu ministre botxí Francisco Calomarde, perseguí, empresonà i destruí, tots els intents de les forces progressites, per modernitzar i convertir Espanya, en un veritable estat burgès i liberal».

Segurament que, com ens ha passat a nosaltres, molts dels nostres lectors no recordaran qui era Francisco Tadeo Calomarde de Retascón y Arriá, un polític aragonès que fou ministre de Gràcia i Justícia en el període més reaccionari i sagnant que ha tingut mai la monaquia espanyola, el regnat de Ferran VII.

Gràcies a l'amic Pitu, que, amb J.M.C. són els lectors més genials de les comarques gironines, hem pogut llegir el llibre de Sergio del Molino Calomarde, el hijo bastardo de las luces. Del Molino és autor del llibre de referència La España vacía, publicat a la capital d'Espanya dins la col·lecció «Héroes y Villanos». El text és una obra magistral escrita per aquest autor madrileny resident a Saragossa, ens explica en 120 pàgines la història d'un personatge que és alhora intrigant, repel·lent i tenebrós. Un element que ens recorda el comte d'Otranto, Joseph Fouché, un polític francès que fou cap dels serveis de policia en tots els períodes de la revolució francesa i fou capaç de col·laborar i conspirar contra Napoleó, per acabar posant-se al servei de Lluís XVIII.

Des del Ministeri de Gràcia i Justícia, Calomarde perseguí implacablement els liberals i animà el monarca a signar centenars de condemnes a mort que s'endugueren per davant liberals tan il·lustres com ara Mariana Pineda, aquella vídua liberal nassarita, immortalitzada l'any 1924 per Federico García Lorca en una obra de teatre.

José Maria de Torrijos y Uriarte fou un altra víctima de Calomarde que quedà immortalitzat en aquella inoblidable pintura de l'alcoià Antoni de Gisbert ( Fusilamientos de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga) que es pot veure en el Museu del Prado.

Una altra gesta que també s'atribueix a Calomarde és haver instigat l'execució del general Rafael de Riego, en una plaça pública de Madrid, el militar que havia promogut l'alçament liberal de 1820.

A la memòria popular hispana se'l considera un paladí de la llibertat i encara es recorda la marxa que tocaven les seves tropes el 1820, que fou adoptada com a himne nacional en el període de la II Rapública.

Mentre Calomarde fou en el govern, promogué crims d'estat i deixà fer a grups d'assalt neocarlins i apostòlics, tipus Guerrilleros de Cristo Rey, que actuaren amb absoluta impunitat contra els liberals.

Goya, un pintor de la cort d'idees progressistes, mai va voler pintar Calomarde, un polític de Terol al qual considerava un aprofitat oportunista, reaccionari, un arrossegat al servei de la corona. Aquesta negativa Calomarde no li va perdonar mai i feu mans i mànigues per tal que el monarca o la Santa Inquisició el condemnessin. Afortunadament, el polític de Terol d'aquesta no se'n va sortir, malgrat que el que sí que va aconseguir va ser que Goya anés a l'exili i veiés la fi dels seus dies a la ciutat de Bordeus.

És curiós que un personatge tan influent com Calomarde hagi caigut en l'oblit, només el trobem citat en una novel·la de Pérez Galdós. L'escriptor canari en fa un retrat desmitificador en els seus Episodios Nacionales.

I tornant a l'autor del llibre, hem de dir que el seu estil ens recorda el Marx del 18è Bromari, els millors moments de Valle Inclán, el primer Juan Goytisolo o fins i tot el silenciat Gregorio Morán. També té la finesa narrativa-psicològica de grans autors com ara Stefan Zweig i la ironia i mala llet de B. Brecht.

Una ràpida aproximació biogràfica ens diu que, fill d'humils camperols, Calomarde va néixer a Villel, un petit poble de Terol. Malgrat això, estudià lleis i la seva ambició el va portar a Madrid, on va fer amistat amb el Dr. Beltrán, metge de Godoy, que finalment es convertí en el seu sogre, atès que es va acabar casant amb la seva filla lletja, en un matrimoni de conveniència que mai es va consumar.

Durant l'ocupació francesa, la parella se separà, la dona s'instal·là a Saragossa i ell a Cadis. En aquest temps, feu mans i mànigues per ser elegit diputat, una fita que mai aconseguí, atès que el varen calar de seguida com a ultraabsolutista, un llepaculs que s'acostava al liberalisme només per interessos arribistes. Aquest lleig del liberalisme Calomarde no el va perdonar mai.

Posteriorment, després de patir un desterrament de dos anys a Pamplona, se les enginyà per arribar a la cúpula del poder, des d'0n exercí amb tota cruesa la repressió, també a la revolta dels malcontents, si parlem de Catalunya.

I volem acabar amb la genial reflexió humanosocial que fa l'autor que, malgrat la total desmitificació que fa del personatge, no s'està de criticar-lo al llarg de tota la biografia.

Calomarde pertany al que podríem dir un dels apartats més obscurs de la història d'Espanya. Fou un braç executor, el que manava en allò que avui anomenaríem les clavegueres de l'estat. De fet, va ser ell qui les va inaugurar, a la pell de brau.

No obstant això, Del Molino denuncia que «la casta» del poder mai li va perdonar els seus orígens camperols i la seva manca de pedigrí aristòcrata o burgès. La classe dirigient no acceptà mai tampoc que Calomarde hagués arribat a ser tan poderós i influent i que, de fet, després del rei fos la persona més important de l'Estat en un període tan negre de la història d'Espanya, una etapa en la qual, fins i tot, el poble cridava consignes tan reaccionàries com ara « ¡Vivan las cadenas!» o el més religiós « ¡El liberalismo es pecado!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook