El subtítol d'un assaig que Andrew Sullivan va publicar el 2016 al magazín digital New York, I used to be a human being era tan explícit com inquietant: «Un bombardeig interminable de notícies, xafarderies i imatges ens ha convertit en addictes a la informació maníaca. A mi, això em va trencar. També podria passar-te, a tu». Tres anys després, el llibre Digital minimalism, escrit per Cal Newport, ha recuperat i ha ampliat aquesta idea. Un exenginyer de Google, Tristan Harris, compara l'acte de consultar compulsivament si ens ha arribat alguna novetat al telèfon mòbil amb el joc a les màquines escurabutxaques. En ambdós casos, afegeix, l'usuari vol esbrinar el mateix: «Què he obtingut?». Als likes, retuits i interaccions (favorables) similars, un tècnic de Facebook els anomena «cops brillants de pseudoplaer». Per alguna cosa deu ser... Precisament, el primer president d'aquesta companyia, Sean Parker, va reconèixer que el seu objectiu era «explorar certa vulnerabilitat de la psicologia humana» per captar i mantenir l'interès dels internautes. «Com ho aconseguim? Amb la dopamina -neurotransmissor vinculat a l'expressió de les emocions- que se segrega en comprovar que, a algú, li ha agradat el que hem compartit». El contrast es dona quan ningú expressa la seva aprovació davant del vídeo, la fotografia, el mem o el text difós.
