La construcció d'una Europa forta es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu era evitar populismes i nacionalismes radicals que ens portessin a drames com aquell i fer-ho restant poders als estats reforçant la solidaritat entre territoris. La idea era bona i es va treballar pel bon camí durant anys. Totes les bones històries tenen peròs i de la mateixa manera que el somni s'anava construint a foc lent, també s'anava trencant. L'inici del final d'Europa va ser el fracàs d'una constitució comuna que mai va veure la llum. A partir de llavors, s'han succeït un conjunt de fets que només han posat pals a les rodes. L'augment dels populismes i de la ultradreta en diversos països de la Unió no ha fet altra cosa que recordar que les causes que van portar a les guerres encara tenien un pòsit i els seus defensors han aixecat el dit, quan n'han tingut ocasió. El Brexit ha estat el màxim exponent de la insolidaritat entre països, però no ha estat l'únic que s'ha produït els darrers anys. Totes aquestes situacions han empetitit el projecte, però cap l'ha aconseguit rematar. Fins que ha arribat el coronavirus. Pedro Sánchez va dir que és el més similar a la postguerra. No es va equivocar. La incapacitat dels estats per fer front conjuntament a la recuperació econòmica del desastre indica que el COVID-19 pot acabar destruint definitivament Europa.
