Percentatge

Manel Fortis escriptor i guionista, Olot

Començaré aquest text amb un toc d'humor (ens fa prou falta), recordant una història real d'uns amics que, quan festejaven, a mitjans dels anys 80, i feien l'amor, deien que els agradava molt més fer-ho sense preservatiu, però que com que era molt arriscat van decidir fer l'amor una vegada amb preservatiu i una vegada sense, i així, reduïen el risc d'embaràs a la meitat.

No els faltava pas raó.

Tampoc falta raó si dic que el que feien tenia un percentatge del 50% de fracàs, de drama.

Aquesta història em serveix com a introducció per parlar de coses que veig, que sento, que intueixo, que fem... ara, durant la crisi pel maleït coronavirus.

Semblaria que la millor manera de lluitar en contra d'aquest virus és el confinament i l'aïllament... però sortim de casa per anar a treballar, per exemple, per produir tones i tones de paper, que enviem a tot el món, quan crec (innocent de mi) que el paper per a revistes, catàlegs i publicitat no és un element bàsic ara mateix. Sortim també per anar a comprar, per anar a treure diners, per posar gasolina als cotxes, per passejar les mascotes, per...

A casa, durant el confinament, som 4 i, evidentment, s'ha d'anar al supermercat, on, per agafar la fruita, t'has de posar guants, però per agafar, per exemple, fideus, no cal i potser és suposar molt que ningú ha tocat sense guants aquella mateixa bossa de fideus que agafo jo i que portaré a casa.

Ahir, quan vaig anar a comprar, vaig haver de posar gasolina al meu cotxe i, amb un cartell molt visible i clar, recomanaven utilitzar paper per agafar la mànega del sortidor...però, en canvi, per utilitzar la pantalla tàctil on triar el tipus de gasolina, l'import i el pin de la targeta, es veu que no feia falta... que ningú abans que jo havia fet servir la pantalla tàctil...

Podria explicar molts més exemples, i tothom segur que té casos similars al cap.

Només volia dir que segurament sí, que amb el confinament estem reduint el percentatge d'infeccions, però que potser, si ho féssim millor, el podríem reduir més... o potser són ximpleries meves, o potser pensem que «a mi no em passarà»...

També podria ser (jo no descarto res) que no serveixi de gaire (o de res) aquest confinament...

Per cert, abans d'acabar, voldria dir que, als meus amics, el percentatge de «amb» preservatiu o «sense» els va sortir bé i no van tenir cap embaràs no desitjat. No tots tindrem la mateixa sort amb el coronavirus...

Salut, ànims, paciència i bons percentatges per a tots.

El nostre futur es troba amenaçat?

Carlota Bufill girona

Era dijous dia 12 de març, estàvem amb els amics asseguts al bar de cada dia prenent un cafè i acabant d'organitzar el viatge de final de curs que faríem en acabar la selectivitat. De cop un de nosaltres diu: demà és divendres 13, el dia de la mala sort, i tots vam riure sense saber que, realment, d'això es tractava. Rebem immediatament un correu que ens envia l'escola dient que, de moment, no tornaríem a classe. Al principi ens va semblar graciós i tot, però després ens comença a venir una pluja de males conseqüències que tindria tot això en relació amb el nostre futur. No classe, no tercera avaluació, no recuperacions, no preparació per a les PAU, i el pitjor de tot, la incertesa de saber quan i com faríem la selectivitat. Ja prou complicat és el curs de segon de batxillerat com per a més a més haver d'enfrontar-nos a aquest dubte constant que amenaça la nostra entrada a la universitat l'any vinent. Però toca assumir-ho i reaccionar de la millor manera possible. Està clar que la generació del 2002 farà història.

Estimat doctor

Mila Popova serinyà

Estimat doctor! Aprofito una de las meves nit en vetlla per escriure-li. No és per res, però quan més em recordo de vostè és en aquestes hores quan tothom dorm i jo amb la meva cama «como tonto con un lapiz». Fa quasi un any ja d'aquella fatídica intervenció que m'ha canviat la vida. He dit que també era el dia del meu aniversari? Quines coses passen a la vi­da, oi que sí? Jo desitjava tant que tot anés bé. Ho mereixia de de­bò, jo i els meus malucs. He perdut el compte dels quiròfans, anestèsia, dolor, crosses. Tranquil·la, Mila, demà ja haurà passat tot. El meu subconscient el primer que fa sempre és tocar la cama intervinguda quan obro els ulls. Estava freda, com morta, i no podia moure ni un dit. Això no ha passat mai, encara no ho volia creure, però el cervell deia que alguna cosa ha fallat. L'estructura feble d'il·lusió comença a caure l'endemà. Recordo les doc­tores del MIR que deien que tenia els nervis aixafats i la cama paralitzada, que la recuperació seria llarga i tindria seqüeles per sempre. Començo a caure en el pou de la depressió, plor, foscor.

Un any més tard vull demanar-li perdó a vostè, estimat doctor, per no poder treure'm el rancor del cap envers tots i totes els de la vostra professió. A les nits com aquesta somio desperta que demà vaig a treballar, a conduir o ballar. Us he dit que m'encanta ballar? No sé com puc sortir del pou, estic cansada de lluitar.

Gràcies

Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

n Des d'aquí vull donar les gràcies, a més a més de tots els sanitaris que estan aquests dies fent la seva feina de forma heròica, a les persones que ens estan oferint els serveis bàsics de subsistència ara que ens trobem tots confinats.

Gràcies, a tots aquells que estan treballant per poder subministrar a la població confinada pa, productes alimentaris, medicaments. Intentem, si hem de sortir a comprar, mantenir totes les ­recomanacions el màxim possible.

A tots aquells que estan treballant per cuidar els malalts i els confinats els hem d'estar enormement agraïts.