A Netflix perds massa estona descartant el que no t'interessa. The restaurant és una sèrie de Filmin. Sueca, massa centrada en el fulletó, clarament imperfecta. Però té l'interès del restaurant en què es basa, molt semblant a Via Veneto, i de saber si t'ha arribat l'hora de reinvertar-te o has d'insistir en el teu model. També serveix per reflexionar, en aquest mateix sentit, sobre els altres aspectes de la vida, i és útil per als que ens dediquem a escriure. Al final Via Veneto ha estat l'únic restaurant de les seves característiques que ha sobreviscut a Barcelona, i ha estat així perquè el senyor Monje li ha dedicat, en cos i ànima, tota la seva vida, i també perquè aquesta dedicació l'ha feta des de l'amor i la moltíssima feina, però sense oblidar mai el negoci i la intel·ligència. La perseverància en l'error du al naufragi en la mateixa mesura que la desídia o la ganduleria. Si Via Veneto hagués cregut que la tradició, o les essències de la casa, o no sé quins principis gastronòmics estaven per damunt de l'interès dels clients, i per tant de la seva assistència, i per tant de la facturació de cada mes, avui hauríem de parlar de Via Veneto en passat, com parlem de Reno, del Drolma o de Finisterre, cases memorables totes elles en el temps en què foren. Si el restaurant de la sèrie es renova, canvia d'objectiu i amplia el ventall del seu públic, Via Veneto ha continuat en la seva línia, amb canvis lents però profunds, que els clients habituals no solen notar però que ja no hi anirien si no s'haguessin dut a terme. Pere Monje ha sabut fer-ho i no era fàcil.
Inevitablement les grans qüestions, quan estan ben plantejades, fan pensar en la teva vida molt més que en la del protagonista del poema, de la sèrie, de la novel·la o de la pel·lícula. Per tant m'he preguntat quin dia podria quedar antic o caduc el que escric, quin dia i per quin motiu podria envellir, «i quedin lluny els meus talents de fira», com diu la cançó, que és molt bonica. Penso que em salven la vida els articles sobre la vida, sobre el contorn de les coses. Haver canviat d'opinió no poques vegades és la meva prova de vida. Escriure articles és més segur que escriure novel·les, i escriure'ls al dia i que tinguin a veure amb el dia, és una manera de viure, però també de sobreviure. Soc més gran que els escriptors joves, i que els que van ser joves quan jo ho vaig deixar de ser tant, però els llegeixo més vells del que jo he estat mai i sovint és perquè s'han dedicat a la natura morta de Catalunya. Han mort amb ella. No s'han preocupat mai del negoci, no s'han llevat mai a les 6 de la matinada per rebre els proveïdors i revisar el gènere, com encara fa Josep Monje, a la seva edat de 77 anys, i han preferit la causa, l'adhesió, la corrupció que els pagava el sou mentre feien grotescos discursos sobre la corrupció dels altres; han preferit la natura morta, sabent que era morta o podent-s'ho imaginar, el rebot tribal a la resposta intel·ligent, el populisme plebiscitari a l'argument raonable, equilibrat, contradictori com tots nosaltres; i és més que una metàfora que la mortalitat es disparés a Catalunya disset dies després de l'actuació de Puigdemont a Perpinyà i que dotze autocars partissin d'Igualada. No és la primera vegada que us du al sacrifici inútil, sabent de bell antuvi que era inútil: no reconèixer els resultats de l'1 d'octubre va ser la primera natura morta; la declaració fake d'independència, la segona; fugir en lloc de reconèixer-la, la tercera. La quarta foren totes les vegades que us demanà que el votéssiu prometent-vos que tornaria si guanyava; la cinquena fou fer president Quim Torra per l'únic motiu que sabia que l'obeïria; la sisena, contractar esvalotadors antisistema per fer-vos fer el paperina a Urquinaona i encabat, com sempre, deixar-vos a l'estacada; i per acabar de rematar-vos us deixà anar la mort a Perpinyà i allà éreu tots, figuretes entre la pols del fantasma.
Natura morta, que no ha estat mai viva i ho sabíeu. I encara us feu els que us sentiu amb el dret de repartir els carnets del bon patriota, i heu estat només els voltors que han vingut a l'hora del cadàver. Cap aportació neta, cap talent per damunt del guany, la pila de diners que ens heu costat i aquest futur passat de bon principi. No sé si sou vells o sou espectres. Per ser vells caldria haver estat joves alguna vegada i a vosaltres la vida no us ha interessat mai: volíeu tenir raó pel dret d'una raó heretada, encara que no existís, sentir-vos confortats en l'aplec, en el batibull, en la massa, sense haver d'arriscar cap creixença, cap risc, cap contradicció ni per descomptat l'ombra de cap veritat. I confoneu els clients amb la colleta, que us ompliu mútuament les sales, però sense pagar mai ni un cèntim, i cada vegada que la vida us cau, perquè no heu entès mai el negoci, agiteu la causa que és ben morta en ella mateixa i en tots vosaltres.
Moriré abans. L'edat no perdona i jo també em creia immortal. Però no hauré estat mai tan vell ni tan mort com vosaltres, marxaré havent pagat el preu sencer, havent donat més del que he rebut i podent explicar alguna cosa, potser insuficient, quan sigui l'hora que Déu me la demani. Passaran segles i els vostres cadàvers continuaran sent deficitaris.
