(Enric Mirambell va morir el passat 6 de març; va escriure aquest article, per tant, força abans de la declaració de l'estat d'alarma i dels efectes que ha comportat, entre els quals l'ajornament de les activitats culturals i socials relacionades amb la diada de Sant Jordi)
El proper dijous celebrarem la festa de Sant Jordi, patró de Catalunya. Diada del llibre i de la rosa. Quins dos valors tan sublims! El llibre, fonamental pel foment de la cultura. La rosa, signe de bellesa, d'amor, d'avinença, de fraternitat. Si la meteorologia no ho espatlla, veurem el centre de la ciutat ocupat per les parades d'exhibició i venda de llibres. I nombrosos noies i nois oferint la rosa per regalar a la persona estimada o per ornar l'espai més vistós de la respectiva llar.
La profusió de llibres que es mostraran i l'interès amb què milers de persones els contemplaran, els fullejaran, els compraran i els llegiran (això darrer potser no pas tots), demostra que el llibre, en la seva forma tradicional, persisteix. No ha pas mort, malgrat els avenços que s'han produït, amb la informàtica i les facilitats per llegir, estudiar, informar-se que s'han posat al servei del lector. Avenços que es van incrementant constantment i que deixen per la història realitats que abans eren imprescindible realitat.
En pocs anys hem vist un progrés ràpid i molt sensible en aquesta activitat humana i cultural. A mitjan segle XV l'aparició de la impremta revolucionà profundament la producció del llibre i com a conseqüència l'evolució de la cultura. Però cinc segles més tard la informàtica ha transformat sensiblement els procediments de difusió del llibre i, per tant, també de la cultura. I amb la rapidesa en què ara van les coses, no cal que passin segles perquè es produeixin novetats que fins el moment no eren previsibles, i que si algun visionari les intuïa per molts es consideraven increïbles.
L'evolució s'ha fet present tant en els mitjans per escriure l'original, com en els procediments per estampar-lo i per multiplicar els exemplars.
A les darreries del segle XIX, no es coneixia ni la màquina d'escriure ni tan sols la ploma estilogràfica, i menys encara el bolígraf. I si no es treballava durant les hores del dia amb llum natural, s'havia de recórrer a la làmpada d'oli o de gas o a la més modesta espelma.
Quan tenim a les mans antics volums de centenars o algun miler de planes, ens meravella pensar que el seu original va ser escrit amb uns mitjans tan rudimentaris. I més encara quan comprovem que aquells antics escriptors que han deixat una obra voluminosa, consistent en dotzenes de llibres amb milers de planes, homes i també alguna dona que no visqueren gaire més de cinquanta anys.
Avui la màquina d'escriure ja és una mòmia per la història. L'original dels llibres ja es pot redactar directament en l'ordinador que fins i tot és capaç de corregir els errors que es puguin haver fet. Encara no fa quinze anys, quan jo escrivia un article com el que ara esteu llegint, primer feia l'esborrany manuscrit. A continuació el repassava i, si calia, que era quasi sempre, corregia les faltes. Si hi havia massa correccions a fer, podia ser necessari estripar el paper i tornar a començar de nou. I quan el text es podia donar per bo, passar-lo a màquina. I quan l'havia lliurat a la redacció del Diari encara el tornaven a repassar i picar-lo novament. Ara tot s'ha simplificat.
Si la redacció d'un text ha evolucionat sensiblement, també ho ha fet la tècnica de la impressió. A les darreries del segle XIX les impremtes treballaven d'una manera mol semblant a com ho feien els impressors dels incunables, a la segona meitat del segle XV. L'adopció de la força elèctrica propicià la substitució de l'antic i feixuc pedaleig. La feina es podia fer amb més rapidesa i amb més comoditat. L'aparició de la linotípia anà substituint les antigues caixes. I els que componien els motlles ho podien fer asseguts còmodament teclejant com els mecanògrafs. La feina de l'antic caixista, a més de ser molt delicada, precisava fer-la a peu dret per accedir als corresponents calaixets. Era qüestió d'anar realitzant la composició col·locant lletra rere lletra, operació en la qual calia posar-hi la màxima atenció. Per ser un bon caixista calia tenir molt d'ofici. La linotípia començà a ser usada en la impressió dels periòdics, treball que sempre ha requerit urgència. Ja existia la linotípia i encara alguns treballs se seguien component amb les tradicionals caixes.
Els anys quaranta del segle passat, les impremtes experimentaren moltes mancances, com passava, també, en aquell temps de postguerra i de restriccions, en altres rams de la producció. Jo freqüentava molt una impremta que tenien una linotípia paralitzada per no trobar-se recanvis per reparar una avaria que l'afectava. Havien de fer tots els treballs amb les antigues caixes. Fins i tot imprimien alguna publicació periòdica, no diària.
Quan els antics impressors rebien els textos per compondre escrits a mà, encara es podien trobar amb un altre problema. No tots els escriptors presentaven el text amb bona cal·ligrafia, fàcil de llegir. Es podia donar el cas que l'escriptura fos tan recargolada que resultés complicat desxifrar-la. I si no es realitzava adequadament, el resultat podia ser fatal.
Un cas molt curiós és el d'un escriptor, periodista, editor i impressor gironí de les darreries del segle dinou. Aquell extravagant ciutadà publicava un periòdic totalment personal. No necessitava col·laboradors ni ajuts. Ell redactava els textos, tant si eren notícies com articles d'opinió, i ell mateix els imprimia. S'havia donat el cas de redactar un exemplar directament a impremta, sense haver escrit abans l'original a mà. No cal dir que aquella gesta periodística no tingué pas llarga vida.
Els llibres actuals, aquells que es presentaran al públic en aquesta festa anyal de Sant Jordi, són fruit d'un procés ben diferent. Tant per com s'ha creat el text original, com amb el procediment de la seva impressió. Encara queda com una relíquia del passat algun escriptor que presenta els seus originals mecanografiats. El mateix passa amb la presència de les impremtes fidels a l'antiga pràctica. Però l'ordinador ha anat arraconant l'ús dels esborranys, i dels originals manuscrits o mecanografiats. Els importants tallers d'imprimir que havíem pogut veure funcionar a la nostra ciutat han anat desapareixent un rere l'altre.
Malgrat tot, el llibre, en la seva forma tradicional, encara que generat amb nous procediments, continua tenint protagonisme, com es demostrarà en aquesta diada de Sant Jordi en la qual es promociona el llibre i la rosa, que són el símbol de la cultura, de la bellesa, de l'amor que acrediten la grandesa d'un poble.
