20 de abril de 2020
20.04.2020
Diari de Girona

Agustí Pons i «crònica al marge»

20.04.2020 | 06:00
Agustí Pons i «crònica al marge»

Setmana de Sant Jordi. Oblidem-nos de la COVID-19. El 1947 va ser un any d'una bona niada d'escriptors. En complir 60 anys, el 4-VII-2007, la ILC, l'ICUB i el Grup 62, organitzà una trobada al Museu Marés de Barcelona. Ens hi vam trobar tots els que hi havíem publicat. Per ordre alfabètic de cognoms, Xavier Barral, Víctor Batallé, Pilar Beltran, Eugènia Broggi, Maria Àngels Bogunyà, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, servidor, Jaume Cabré, Jordi Coca, Montserrat Galícia, Valentí Gómez, Josep Guia, Jordi Jané, Jordi Llovet, Biel Mesquida, Santi Pau, Josep Piera, Jaume Pont, Agustí Pons, Josep Maria Sala Valldaura, Jordi Sierra i Fabra, Pep Subirós i Santiago Vilanova. Amb la llista de noms ja s'adonaran que uns són més notoris que d'altres i que no tots hem conreat els mateixos gèneres. Altrament el país no dona per a una nòmina tan gran, de manera que es podria dir, tot i que cadascú ha anat cercant els seus camins, que, vulgues no vulgues, hem hagut de competir uns i altres. Això ha fet que uns noms de gran vàlua romanguessin més a l'ombra que uns altres.
Ve a tomb, el que dic, perquè, aprofitant el confinament, acabo de repassar Crònica al marge, de l'Agustí Pons, un llibre que em vaig empassar el passat mes de novembre d'una tirada i que és un elogi elegíac al periodisme del segle XX (l'Agustí havia arribat a ser subdirector de l'Avui), però, encara més, entre encerts i desencerts, entre victòries i derrotes, una lluita per situar-se i situar el lector en el món d'aquells anys i d'aquests, entenent per «món» la nostra cultura occidental. Són pàgines impagables. Res d'estrany que aquest esforç desemboqués en dos llibres més: Per entendre l'Europa del segle XX (2014) i Zuric, 1917: Lenin, Joyce i Tzara (2017), dos llibres que no han tingut el ressò que mereixien. Llegia mentre tenia en procés d'impressió el meu dietari dels 80, titulat Mirall ustori, i que va sortir d'impremta el passat març sense haver-se pogut distribuir per a aquest Sant Jordi, i pensava que literàriament tenim molts punts de contacte generacional –no sé si ell pensarà el mateix– tot i una peripècia vital tan diferent.
L'Agustí és un d'aquells homes que s'han fet ells mateixos i han arribat on són a còpia de responsabilitat i treball. A uns inicis poètics (i aquest esguard marca), hi ha sumat, enllà d'uns pocs anys d'experiència a l'administració, els ulls de periodista, un periodista tot terreny. Vull dir que començà fent cròniques marítimes, creà el «Suplement literari» del Noticiero Universal, fou redactor de Destino i acabà elaborant editorials. Per això pot dir que, en el conflicte de la Setmana Tràgica entre Prat de la Riba i Maragall, també tenia raó Prat de la Riba. O que, al Brasil d'avui, espera més de Lula que de Casaldàliga. «Assumir una posició de neutralitat davant dels conflictes diguem-ne identitaris em sembla un engany o una mostra de cinisme, sobretot quan aquests prejudicis comporten un perjudici palpable: la provincianització de Barcelona». No debades avui dirigeix la Revista de Catalunya.
En els meus records guardo alguns flaixos insòlits d'ell. L'any 1995, quan tothom carregava contra Felipe González els primers casos de corrupció del PSOE, vam convidar Pons a l'«Ecofòrum» d'Olot i, aprofitant l'avinentesa, Ràdio Olot el volgué entrevistar. El locutor més aviat carregava els neulers en la mateixa direcció i l'Agustí, que no era pas socialista, l'interpel·là així: «González pot tenir molts defectes, però vostè creu o algun ciutadà pot creure que ha posat mai la mà a la caixa? Jo, no». El discurs seguí amb reflexions sobre la necessitat d'un periodisme responsable capaç de no propalar allò que no s'ha contrastat. Un altre cop em vaig trobar un elogi seu, sense esperar-m'ho, a la sèrie de perfils «Figures, paisatges» que escrivia l'Avui (25-VII-96), arran d'un meu treball sobre Pere Quart/Joan Oliver. I un altre, atribuint-me mèrits immerescuts, a la biografia de Calders.
L'Agustí, amb el temps, s'ha especialitzat en uns gèneres poc treballats al país: el perfil literari (que no és cap entrada d'Enciclopèdia), el retrat literari –i, per a mi, està a l'alçada de Pla, Serrahima o Albert Manent– i en la biografia (Triadú, Calders, Capmany, Luján, Espriu...). Justament per això li vaig demanar, abans de publicar-la, si es volia llegir el meu llibre sobre Xirinacs. Tenia un centenar de pàgines més de les que té. Hi va accedir. Em va felicitar per la feina feta (li havien interessat especialment els anys de formació i opressió –no puc assegurar que digués aquest mot– del personatge), però em va avisar, una mica desolat: «Això no és cap biografia!». Tenia raó: es referia a la biografia com a gènere, seguint els models, posem per cas, de Stephan Zweig per a la de la Maria Antonieta o la de Franco, de Paul Preston, que ell havia aconseguit replicar tan bé amb la de la Capmany. Però servidor aleshores estava preocupat per encabir en el llibre tota la peripècia vital de Xirinacs, tan polièdrica, i la meva por era que, un cop publicada, no sortís algú dient que m'havia deixat allò i allò altre. Per això vaig publicar les gairebé 800 pàgines amb Balasch editor. Crec que el fet de no fer-li cas el va decebre (no n'hem parlat mai). Tanmateix, el seu consell no va caure en cap pou sec: vaig aconseguir que l'editor de Proa, tot i deixar-nos fer l'edició que vam fer, es comprometés a publicar, un cop esporgada, una biografia de dues o tres-centes pàgines. L'Agustí era l'home per ajudar-me a fer la reducció, tot i que no li ho vaig comentar mai. Però, aleshores, Balasch, com era d'esperar perquè s'hi havia jugat els neulers, va dir que ja la faria ell, la reducció. I, com passa amb tantes coses del país, la iniciativa es va quedar per fer.
Ho vull deixar dit: qualsevol periodista fruirà amb Crònica al marge. Com ja ho era Temps indòcils (2007), hauria de ser lectura obligatòria per als estudiants de periodisme. Ho vaig escriure al meu dietari el passat novembre: «Es tracta d'un dels llibres més honrats dels que he llegit darrerament. Es nota que som de la mateixa generació, perquè, havent fet vides tan separades i diverses, m'hi trobo amb els mateixos referents (de la Harnecker al Judt, o de Van Loy a Poblet) i amb les mateixes contradiccions (jo també vaig ser present a les darreres curses de braus del José Tomàs a Barcelona).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook