Aquest matí, quan m'he assegut davant de l'ordinador, no li funcionava el teclat. Ahir sí i avui no. La vida. Aquest portàtil és per a mi com un fetge, com un ronyó, com una glàndula, en fi, que aboca les seves humors -l'escriptura- sobre la pàgina en blanc de la meva vida. No sabia si trucar al metge o al tècnic. Em cau millor el metge, té més paciència amb les meves neurastènies, però no estava segur que fos capaç d'arreglar-ho. En això, se m'ha fet l'hora de la teràpia i m'he connectat per Skype amb la meva psicoanalista.
- Vostè no notarà res -li he dit-, però li parlo des d'un ordinador seriosament malalt.
- Què li passa?
- Que no li funciona el teclat i he d'escriure i enviar un article abans de l'hora de dinar.
- Serà un virus -ha dit ella.
La menció al virus no m'ha semblat gaire oportuna perquè cada dia pateixo algun dels seus símptomes. El problema és que es donen d'un en un i no resulta creïble.
- Parlant de virus -li he dit-, avui no tinc olfacte.
- Vostè no té olfacte i el seu portàtil s'ha quedat mut.
- Percebo certa ironia en el seu to -he apuntat.
- La seva terapeuta està irònica. Què més?
- Vostè està convençuda -he respost- que em busco qualsevol excusa per no parlar del que de veritat importa.
- No és cert -ha dit-, cadascú parla del que importa a la seva manera. La seva consisteix a donar voltes al que és perifèric.
- Que el portàtil es faci malbé no és perifèric, és central. Visc, en tots els sentits possibles, d'escriure.
- Ja ho sé, per això la malaltia del seu ordinador em sembla terrible. S'assembla a una de les seves.
- Insinua que menteixo?
- Insinuo que té vostè problemes de creativitat.
Hem estat parlant de l'assumpte una estona fins que ha suggerit que connectés un teclat extern al meu portàtil. N'hi he demanat un al meu fill, l'he endollat i funciona. Ara tinc la impressió d'haver sotmès la màquina a una espècie de diàlisi. No ho sé.
